La desgràcia catalana (FCO)

http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/opinio/3415

La gràcia catalana (FCO)

Estimat Jordi Amat,

Perdona que et distregui amb les meves coses. Com anem? Suposo que deus estar enterrat sota una muntanya de llibres, picant pedra. Ànims. De vegades em fa l’efecte que tu i jo som els únics borinots que estem una mica interessats a entendre aquest país. Encara va endavant la biografia de Josep Benet? No l’abandonis. Ja saps que sempre l’he trobat un personatge repel·lent. Era un home ambiciós que es va oblidar de cultivar l’encant, pobre. La clau per explicar-lo és la vanitat. Darrera de la fira de les vanitats hi ha el gran museu dels complexes, evidentment. Però hi ha la vanitat del gran home i la vanitat de l'home petit. Camus deia que el gran home és aquell capaç de superar la seva condició; jo crec que el gran home és aquell que té un costat ridícul més còmic que sòrdid. No és pas el cas de Benet, em temo, tot i que això ens ho explicaràs tu, amb aquesta prudència teva tan catòlica, que desgraciadament els meus pares em van escatimar saturats per la caterva de capellans i monges que ens va enviar el Franquito.

El tema és: Catalunya va redimir Benet o Benet va redimir Catalunya? Em sembla que no hauries pogut trobar un personatge més adient per explicar la misèria d’on venim, i també el miracle que ens protegeix. Si la poesia és una flor emergint del femer, Catalunya és poesia. Com podria no estimar-la? Som un país fet per homenets però encara som aquí, contra la voluntat dels espanyols, dels francesos i del vaticà. Els anglesos són més malparits. Ho veus llegint l’hemeroteca del The Times o del The Economist. La seva política sempre ha estat la mateixa: tota la simpatia per Barcelona mentre serveixi per frenar el nacionalisme espanyol, que els fa més por que una pedregada; però els catalans lligats, no fos cas que la llibertat els despertés la intel·ligència. Pensa-hi: és un miracle que no siguem més burros; els venecians, els genovesos, els occitans, els napolitans, som l’últim bastió d’un món exterminat per la burocràcia i el nacionalisme d’Estat. Som l’home en el planeta dels simis, l’únic país del món llatí que ha aguantat l’hedonisme mecanitzat dels bàrbars.

Però deixo de divagar. T’escric perquè he llegit un article al The New York Book of Review que m’ha fet pensar en tu. Mirar-te’l, que t’agradarà. És un article sobre el París ocupat, basat en mitja dotzena de llibres. El dia que els espanyols produeixin revistes com aquestes que vinguin a mirar-me per damunt de l’espatlla. L’article està escrit a propòsit de dos dietaris escrits durant l’ocupació nazi. Un el porta una jueva, l’altre un francès gentil. Tots dos són joves i volen esdevenir escriptors. El francès gentil no va tenir prou talent per aconseguir-ho; la jueva era molt més brillant, però va morir apallissada per un SS cinc dies abans que alliberessin el seu camp el 1945.

L’autor explica molt bé com en d’altres països sota l’ocupació nazi hi havia poques opcions entre col·laborar o viure a les catacumbes. A París, en canvi, precisament perquè els alemanys no collaven més del compte la tria moral es feia més dura i complicada. Igual que a la Barcelona de Benet, la gent volia viure, els escriptors volien publicar, els pintors pintar; les burgesetes reprimides per la moral local van trobar l'excusa per llançar-se als braços d'amants poderosos i disbauxats. Tot es va empastifar. Jean Cocteau, per exemple, es presentava com una persona apolítica i predicava que la germanofòbia era un defecte dels francesos, mentre dinava al Maxims amb Ernst Jünger, que vindria a ser el teu estimat Ridruejo. I qui diu Cocteau diu Coco Chanel, que va prendre nòvio, Maurice Chevalier, Mistinguett, Sartre o Gallimard. Tots plegats ajudaven els alemanys a mantenir la façana de normalitat. Evidentment havia zones grises,  lleialtats personals que trencaven principis polítics o situacions vergonyants redimides per actes de resistència. Però em pregunto com seria avui França si els alemanys haguessin guanyat la guerra. Quin relat en farien els alemanys i què en quedaria de la gràcia francesa, fins a quin punt l’amor i la intel·ligència no haurien hagut de sobreviure escindits –com a Catalunya.

Bé, no t'empipo més. Treballa, treballa. I disculpa'm si vaig passar per Barcelona sense dir res, la fama no em deixa respirar. Espero que el Nadal provés. Oi que quan torni dinarem?

Enric