Més savis que rics (Rac 1)

Això de la crisi té les seves contradiccions gracioses. D’una banda sentim a dir que aviat no hi haurà prou diners per pagar les pensions perquè la gent cada vegada triga més a morir-se després de la jubilació i, de l’altre, veiem que els polítics i els científics no paren de treballar per allargar-nos la vida. Quan jo era petit, Barcelona era una ciutat d’un color tèrbol indefinit de pèl de gos com fuig. Els arbres semblaven plomalls de treure la pols i els edificis estaven tan empastifats de sutge que si hi passaves el dit podies fer un dibuix amb carbonet. No hi havia carrers peatonals i els cotxes campaven per tot arreu, sense límit de velocitat, amb aquells tubs d’escapament prehistòrics que no portaven filtre i alliberaven un fum negre i espès. Alla on anéssis la gent fumava. Fins i tot els pediatres i les embarassades fumaven. Ara tenim carrers peatonals, voreres amples, contenidors de reciclatge, tubs d’escapament amb filtre. Fa poc ha caigut l’últim bastió dels fumadors i ja no hi ha bar, gran o petit, on corris el risc d’agafar un càncer. Les indústries potser contaminen, però els rius estan protegits per una certa burocràcia. A mi ja m’agrada tot això. No obstant, veig que d’una banda anem sofisticant el gust i que de l’altre cada cop anem més curts d’armilla. Patim el mal del poeta: ens fem més savis que rics. Veig venir que patirem.

Postal de Nova York (Catalunya Oberta)

Estimat Joan Safont,

Com estàs? Diu que a Barcelona hi fa un fred que pela. A Nova York, tot i que és una ciutat que sempre mira d’estar al davant, encara no ens hem tret la calor de sobre. Els amics em diuen que quan comenci el mal temps el barret que m’he comprat no em servirà de res. Diuen que no em tapa les orelles, però a mi m’és ben igual. És un barret molt maco. Té l’ala estreta i un disseny retrobohemi de periodista dels anys 20 d’allò més cool.

A Nova York si no vas amb barret no ets ningú. Aquí gairebé tothom porta el cap tapat. No es veuen les mitges calbes de Barcelona. Aquestes closques al·lopèciques en clar procés de despoblament es deuen considerar de mal gust. Suposo que la imatge que donen -una mica desmoralitzadora- no casa amb el caràcter fort que cal per viure aquí. A Nova York, si no portes un barret una mica extravagant, una gorra calçada de costat, un mocador de pirata o una caputxa que t’amagui la cara i et doni un aspecte inquietant és que tens una mata de cabell d’anunci de xampú.

L’alternativa als barrets, pels que som calbs, és rapar-se al zero com un soldat. El primer que cal saber de Nova York és que només vol gent amb empenta, que no s’hi posi per poc. Res de retòrica ni de discursos d’intencions. Si vols comprar una cervesa n’has de comprar sis; si vols comprar un boligraf n’has de comprar cinc; la música l’has de posar alta. Aquí tot va per pacs i per extrems. L’aigua no la pagues. La calefacció va tan barata que no es pot regular i a la nit has d’obrir la finestra per no fregir-te. Una altra cosa que surt tirada és la roba. Ara: el pis més merdós val un ull de la cara. Tant se val que les portes no tanquin, que el terra vagi de tort i que puguis resseguir els passos de la veïna pels grinyols del sostre. Vols o no vols viure a Nova York, desgraciat? I no em parlis més de les rates que esquives pel carrer quan surts de nit, que no n’hi ha per tant. Són criatures de Déu com tu.

Així les coses, el Graupera va pelat com un soldat i jo, que no tinc tanta personalitat, porto el cap cobert. Ara mateix sóc a la biblioteca pública del carrer 42 amb la cinquena avinguda, aquella que té els lleons a l’entrada. Les sales de lectura són immenses, deu haver 20 metres fins al sostre. Pels finestrals, veig retalls de cel entre els troncs dels gratacels. Josep Pla té escrit que Manhattan sembla un camp d’espàrrecs gegant. És veritat que l’alçada dels gratacels impressiona. Si l’arquitectura t’agrada, a més, et fa venir mal de clatell. L’efecte d’un carrer estret i fosc flanquejat per aquests edificis magnífics produeix un cert impacte. Alguns carrers donen una sensació de porta a punt de tancar-se un pèl claustrofòbica. La cinquena avinguda és una passarel·la llaaarga, inacabable, que no t’avorreix mai.

Per mi el secret de Manhattan, però, no es troba en l’altura dels gratacels, sinó en la quantitat de finestres que caben en aquests gratacels. Les finestres multipliquen la dinàmica de la ciutat. Ja no és només la sensació de densitat i multitud que produeixen. Com que els carrers no són gaire amples les finestres fan jocs de miralls entre elles i multipliquen el pas dels núvols, de les manades d’ocells que passen entre els edificis i dels neons publicitaris. La sensació de calidoscopi és total. Són les finestres les que produeixen aquesta contradicció de sentiments que fa que de vegades Manhattan et caigui a sobre i que d’altres et sembli una fantasia de Walt Disney.

Les finestres marquen el to i el ritme de la ciutat. Com que cada edifici té una mida i un color diferent d’alguna manera unifiquen i donen coherència el caos urbà. He vist gratacels immensos emparedant esglésies parroquials o cases de fusta angleses, com aquelles que es van cremar en l’incendi de Londres. Europa dóna importància a l’aparença i als records. Aquí tot funciona a cop de múscul. Tot depèn de la dèria i de la força del moment.  Tot s’aixeca a pes. I la sensació de concurs de fal·lus, de potència que transmeten els gratacels, no ve tant de la seva alçada com de la sensació de visceralitat, de solidesa i d’abundància que la qualitat dels materials dóna als edificis.

Els gratacels de Nova York sembla que brotin de terra. I al costat d’això, Londres i París semblen decorats de nyigui nyogui. La còpia i el pastitx, que han fet tant mal a Berlín, que l’han convertit una capital tan desproporcionada i pedantesca, aquí donen una nota de color gens provinciana. Jo no havia vist mai res tant de veritat, ni que em resultés tan ofensiu. Aquesta ciutat té una força descomunal. Hi ha tanta energia que quan arribes al pont de Brooklyn sembla que Manhattan vessi al riu. És ben bé com si el famós pont fos un embut i no sabés com empassar-se tota l’activitat de la ciutat. El soroll que fan els cotxes aturats al pont, la combinació d’edificis colonials i gratacels, la grandiloqüència de les vistes, la barreja de ferro, de pedra, d’aigua i de cel confegeix un quadre ben selvàtic. Els frens gastats dels camions udolen com si fossin elefants. La visió llunyana de les barques que naveguen silencioses davant dels gratacels del districte financer dóna una imatge d’immensitat i de postal panoràmica, d’aquestes que els turistes compren emmarcades.

La gent té la dèria de l’exercici físic. No sé si els novaiorquesos fan esport perquè necessiten mantenir la forma per seguir el ritme de la ciutat o perquè no en tenen prou amb l’energia que la ciutat els xucla. El culte al cos, però, està a l’ordre del dia. Al Central Parc hi he vist jubilats fent footing amb el coll torçat per l’artrosi. Vaig anar a un ball de disfresses en una facultat d’història de l’art i els alumnes semblaven professors d’aeròbic més que no pas universitaris interessats pels llibres. Les pistes de bàsquet de l’entrada de Brooklyn estan plenes de nois que juguen respirant els fums dels cotxes que entren i surten del pont. Aquesta obsessió pel múscul no té cap correlació amb la higiene ni amb el vestuari.

Les bosses d’escombraries s’acumulen als carrers i de vegades fan muntanyes que t’arriben fins a la cintura. Per tot arreu t’assalten bafarades de menjar especiat, d’olors exòtiques i sospitoses. L’estómac se t’obre a cada cantonada i t’has de contenir per no posar-te a endrapar com un viciós. Tot i que pagant es menja bé, és ple de restaurants llardosos, d’escarabat i salmonel·la. Alguns sempre estan buits, i no sé de que dimoni viuen. Els abrics de la majoria de la gent demanen una raspatllada urgent. Ja té raó l’Sting quan canta aquest no és un bon lloc per venir-hi a fer l’anglès. En general tothom és molt amable però és bastant deixat i graponer. És un detall, però no et fas idea dels iphones que he vist funcionant amb una esquerda a la pantalla.

Fa l’efecte que la vida dels novaiorquesos estigui segrestada per l’activitat i que tot el que no sigui treballar, consumir o fer esport no els interessi. Si la graella central sembla un laberint de passadissos, Harlem, Brooklyn i Queens són barris molt més esponjats. L’urbanisme horitzontal i el caràcter de la gent dóna a la vida comercial un aire de soc berber. A tocar de casa tenim una església Corintiana escrostonada amb un lloc reservat perquè hi aparqui el capellà, que té un cotxot negre encerat i ben lluent. Fins ben tard a la nit, i des de ben d’hora al matí, sempre tinc música a l’habitació. Els caps de setmana també. De vegades és rap, d’altres soul, de tant en tant són aquestes melodies estridents i sinuoses musulmanes. Per descomptat, mai no he baixat a queixar-me als propietaris de les ràdios respectives que no em deixen dormir.

En resum, Nova York em té força distret. La tardor és una època excel·lent per passejar-hi. Hi ha aquesta llum baixa i daurada que torra els colors i que dóna profunditat a les natures mortes. Ja et pots imaginar quins efectes visuals, quins jocs de llums i d’ombres, quins volums fantasmagòrics més magnífics produeix això en una ciutat tan gegantina i de contrastos tan extrems. Hi ha instants que sembla que miris la ciutat amb ulls de peix. El cel és alt i net. El blau no te l’acabes mai, i és suau i vellutat. Els parcs s’han guarnit de groc i de bronzes vells brunyits pel sol i la ciutat, que és bruta com una guilla, que no guarda records ni estima res que sigui inútil, arriba a fer-se perdonar.

Una abraçada,

Enric

Viure de crèdit (Catalunya Oberta)

Hola Joan,

Ja sóc aquí. Vaig arribar dilluns. Volia anar a veure El cónsul de Sodoma, aquesta pel·lícula sobre Gil de Biedma que ha fet tan soroll, però em vaig trobar els cinemes tancats. Com saps, a mi Biedma m’agrada d’aquella manera. Trobo que és un poeta per gent que es mira el mirall amb cara de pena 10 vegades al dia. La seva poesia és el bell reflex de la depressió que segueix l’eufòria del saqueig: Barcelona-Manila, ciutats famoses pel paper dels militars i dels bordells. Alguns amics del poeta s’han ofès perquè el film no el deixa prou bé. Suposo que esperaven una epifania sobre la tragèdia de l’homosexual reprimit per la dictadura. A mi ja m’està bé que s’ofenguin. Ja és hora que els ultratjats no siguem sempre els mateixos. Biedma: t’estimo molt, quan em sentia un miserable et llegia, però que et bombin. I sobretot que bombin als Senyors del Cinema.

La llei del cinema serà el gran èxit del tripartit. Tot el que soscavi els monopolis franquistes és un mèrit que cal reconèixer, i utilitzo el franquisme com el cim d’una política, esclar. Ja sé que no tota la culpa és d’Espanya. Però l’autocrítica ja la faré a casa, ho vaig decidir després de veure la diferència de criteris amb què es rebien els llibres de Pla i de Companys. Per cert, vas llegir l’article sobre Pla i les “centrals atòmiques”? Sempre que els espanyols ens volen prendre el pèl citen a Pla, em recorda aquell aforisme: “Citar algú és el primer pas per convertir-lo en un mico.” De fet, per això li vaig fer un homenatge. I vas veure com rematava l’article el nostre estilós columnista? “El proyecto atómico ampurdanés habría cambiado la historia de Catalunya”. Si se t’acut una idea més petita de Catalunya i de la història ja m’ho faràs saber.

Tal com està organitzat el casino, el debat no dóna per més. Tot es juga entre el petitisme dels apoltronats i la ingenuïtat dels peluts de les enganxines verdes amb un sol i la inscripció: Nuclears, no gràcies. Tenint en compte la política que s’ha fet a la Costa Brava no hauria vingut d’una central nuclear. En canvi, la llei del cinema és una novetat. Reforçarà la llengua dels homes que han donat més talent i més amor al país. Recuperar el múscul lingüístic és el primer pas per agafar consistència. Els catalans tenim un problema d’inconsistència, però la primera inconsistència és creure que som el país que té més inútils per habitant. Et penses que a Anglaterra no estan esverats amb la barra dels polítics i el gruix d’empleats que es passen el dia parlant de solidaritat i no aixequen una palla de terra? Els dilluns i els divendres els senyors de la City i les oficines del govern es fan un tip de rebre emails de treballadors i funcionaris malalts. L’email ha sigut un invent perquè evita als assalariats la molèstia d’haver de sonar convincents, i als amos, la incomoditat de fer-se els tontos. Les webs també donen per molt: ara n’hi ha una que recull quartos per denunciar Blair davant del Tribunal de la Haia per crims contra la humanitat.

Amb això vull dir que la diferència mai no la marca l’estupidesa, sinó el talent i les facilitats que l’entorn dóna a les persones per desenvolupar-lo. A Londres o París l’estructura t’ajuda, et salven les victòries heretades, igual que a mi em va salvar l’esforç dels meus pares i a tu t’ha salvat l’esforç dels teus. D’on t’ha vingut sinó aquesta segona oportunitat? Tenim el deure de defensar el nostre món perquè els que vinguin darrera ho tinguin més fàcil. Ara els anglesos debaten si volen ser “una potència de primer ordre o un país com Itàlia o Espanya”. S’han quedat sense diners i el govern vol retallar les despeses militars. El públic pressiona perquè es retirin les tropes d’Afganistan sense pensar que si tanquen l’exèrcit a casa acabaran veient la televisió xinesa. Els americans tenen un problema semblant. Obama vol avortar un projecte per anar a la lluna i destinar el pressupost a sanitat. El problema és que els xinesos i els indis no dormen i, com recorda el The Times, perdre la cursa dels estels a la llarga restarà molts més diners a la sanitat americana de la que ara es guanyaran.

“We choose to go to the moon and do the other things not because they are easy, but because they are hard”. Kennedy tenia raó: no tot el que val la pena es pot justificar en beneficis immediats. Aplicat al món nostre d’ambicions microscòpiques això vol dir que o bé fas la llei del cinema i d’altres coses o després no t’estranyi que La Vanguardia sembli La Voz de Castilla. Totes les ciutats importants tenen la seva llengua, i la fan valdre. Les llengües no serveixen només per comunicar-se. Ens podríem comunicar per signes. Les llengües forgen mercats i sistemes d’interessos i reverteixen l’esforç que cal per aixecar el llistó de la intel·ligència al territori que les cultiva. Per això, a les biblioteques de l’Instituto Cervantes, Pla hi té una posició marginalíssima, d’escriptor folklòric. I per això la professora d’anglès m’esbroncava quan, enlloc de dir una paraula anglesa, deia el seu equivalent nordamericà.

Barcelona no és Dublín 1900, on Joyce deia que voler ressucitar el gaèlic era com voler ressucitar una mòmia egipcia. En canvi, sí que és Dublín 1900 pel que fa a l’ambient de ciutat ocupada que l’escriptor descriu a la seva obra. Passeja’t per la web citymayors.com. La davallada de Barcelona contrasta amb la importància que es dóna a la seva marca i els seus actius. En marca i possibilitats, els estudis situen la nostra capital darrera de París i Londres. Això es palpa a les converses i a les llibreries d’Anglaterra. És lògic perquè, ara que a Europa no hi ha guerres, els economistes consideren el pòsit cultural de les ciutats un valor en alça juntament amb el clima i l’esperit bohemi. La gent de talent, diuen, busca l’equilibri entre l’hedonisme i el caliu de les arrels, i tot això ho tenim. En teoria som l’hòstia. A la pràctica potser portem massa temps saquejant l’herència del modernisme i del noucentisme. Per això en els rànquings de toca pela només assolim un lloc destacat entre les ciutats més cares. En les llistes importants tot és baixar estrepitosament -a favor de la capital d’Espanya.

I bé: l’altre dia vaig veure que uns quants amics us aferràveu a una frase de Mossèn Ballarín: “La llibertat és saber dolorosament, pacíficament, silenciosament, que els nostres no arribaran mai. Però que els esperarem sempre”. I una merda (i que em perdoni el mossèn). La llibertat és assumir que “els nostres” som nosaltres. I la resta és transcendentalisme sòrdid de nen malcriat com el de Gil de Biedma, que fa bo de llegir mentre t’empasses les pastilles del psiquiatre.

Estudia molt i saluda la tortuga de l’Ateneu. Aviat us vindré a veure.

Enric

La desgràcia catalana (FCO)

http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/opinio/3415

Barcelona, capital de... (Catalunya Oberta)

Benvolgut Artur Mas,

T'escric des del llit, colgat de mantes fins al nas, gràcies a una grip que vaig pescar a Barcelona el dia abans de tornar. Des que sóc a Londres m'he fet un tip de rumiar sobre la relació entre els països i les ciutats. Cada vegada em fa més l'efecte que un país és el poder d'una ciutat projectat damunt d'un territori. En determinades èpoques, i en determinats llocs, la concentració d'intel·ligència ha estat tan alta que alguns països són producte d'una aliança de ciutats. Grècia, Alemanya o els Estats Units, per exemple. No és el cas de Catalunya, desgraciadament. Catalunya existeix perquè Barcelona encara és alguna cosa i Barcelona encara és alguna cosa perquè ha pogut conservar, malgrat les bufetades que li ha donat la història, una part del territori que el seu poder comercial i cultural va "nacionalitzar" en l'època dels nostres comtes-reis.

La relació entre Catalunya i Espanya té mala solució perquè Barcelona viu i ha viscut sempre com la capital d'un país. Barcelona no es concep subordinada a Madrid, ni a cap altra ciutat. La llengua i les institucions són instruments que li permeten defensar el seu poder i la seva vocació de capital, per això Madrid sempre ha mirat d'anihilar-les. Però l'arrel del problema català no són la llengua ni les institucions, són les ambicions de Barcelona i tot l'univers històric, geogràfic i cultural que aquestes ambicions representen i canalitzen i, sistemàticament, fan rebrotar. Josep Pla va escriure, abans de la guerra, que si el catalanisme no hagués nascut com un fenomen tan barceloní el país hauria anat millor perquè no hauria quedat en mans de la colla d'esnobs i d'ambiciosos sense escrúpols que solen córrer per les ciutats. Totes les ciutats són inconstants i necessiten un país que doni profunditat a les seves inquietuds. Però el mateix Pla sabia que per fer carrera d'escriptor no en tenia prou de fer-se llegir a Palafrugell, que havia d'interessar a Barcelona.

T'escric, doncs, perquè trobo a faltar un discurs sobre el dret a decidir que no només apel·li al futur Catalunya sinó també al de Barcelona com a gran ciutat. Atrapats en els tabús ètnics en els quals miren de mantenir-nos els espanyols amb les seves acusacions descordades, aquests últims 30 anys els dirigents catalanistes s'han oblidat de bastir un discurs que tragués Barcelona del seu narcissisme complaent. Una Catalunya lliure no és només recaptar impostos, modernitzar infraestructures, tenir seleccions i salvar el català sinó que és tot això al servei d'una Barcelona funcionant a tota màquina. No parlo de fer un discurs centralista. El centralisme necessita una cultura militar i burocràtica. El centralisme és l'abús de poder que permet que una majoria treballi perquè una minoria es pugui passar el dia parlant de la pàtria als despatxos i als cafès.  

Els catalans sempre hem treballat en xarxa i els barcelonins han pencat com els que més. Barcelona forma part d'un grup de ciutats que, com les ciutats de la Lliga hanseàtica o del nord d'Itàlia, han estat més pendents del comerç que de fotre el cap com un timbal als veïns amb discursos nacionalistes. Aquesta manca d'ambició política s'ha criticat molt, de vegades amb raó. Els barcelonins només s'han recordat del país quan l'han necessitat per protegir els seus interessos. Ara, però, resulta que Barcelona i el país es necessiten més que mai. Ara que Espanya ha deixat de ser un mercat captiu, ara que Madrid monopolitza les dinàmiques de l'Estat, Barcelona no només necessita el país per sobreviure, sinó que el país s'ha convertit en la seva gran oportunitat per ressituar-se en el concert mundial.

Perdona però ara faré una mica de volta. El segle XX va ser el segle del centralisme i dels grans Estats unitaris. Els alemanys i els russos van fer la seva revolució francesa. Van dur fins al paroxisme el totalitarisme burocràtico-redemptor dissenyat pels jacobins del segle XVIII. La comparació entre els nazis i els jacobins pot semblar escabellada; però posa els jueus o els burgesos en el paper dels aristòcrates, i Berlín i Moscú en el paper de París, i obtindràs la mateixa diabòlica combinació de racionalisme i de fanatisme, de burocràcia i de terror, de pretensions universalistes i d'obsessió per les fronteres. Hitler i Stalin van ser dos Robespierre amb la tecnologia millorada. No van guanyar, però van portar l'Estat unitari fins al seu extrem, i el van retornar a les democràcies fet un instrument perillós i decadent, amb totes les armes per matar la diversitat i adormir els ciutadans.

Si la primera dècada del segle XXI ha estat la dècada de les "bombolles econòmiques" és perquè hem arribat a un nivell de concentració de poder exagerat. El diner necessita circular i canviar de mans; el diner necessita competència i risc per no estancar-se. Per això, si el segle XX ha estat el segle dels grans Estats unitaris, el segle XXI serà el segle dels Estats petits i les ciutats. L'Estat unitari era un instrument pensat per saquejar, no pas per comprar i vendre. Com que un Estat només pot donar respostes mecàniques i homogeneïtzadores, val més que sigui petit. Per això em fa l'efecte que després d'un procés llarguíssim de concentració del poder, la tendència s'invertirà. El poder es fragmentarà. Cada vegada sentirem més a dir allò de "Small is beautiful". Estar ben situat a la xarxa i tenir uns tentacles llargs serà cada vegada més important que tenir un cos gran. L'imperialisme polític deixarà pas altre cop a l'imperialisme comercial. Ja fa temps que els americans, que són afeccionats a les prediccions i a les frases de pel·lícula de Hollywood, parlen d'un retorn a una "nova edat mitjana". "Els països que vulguin progressar hauran de mimar les seves ciutats i urbanitzar les seves polítiques nacionals". És una observació que trec d'un especial que la revista Forbes va dedicar a les ciutats fa un parell d'anys. Crec que els dirigents de CiU se l'haurien d'apuntar. I encara en tinc una altra de més fresca. Un segon. Sota la manta rosa. Diu: "La transformación de la época actual pone de este modo fin a una estructura histórica que ha durado mucho tiempo. El policentrismo no solo implica una distribución más equitativa de la riqueza, sino tambien un vuelco de las relaciones políticas. (...) Asistimos hoy a una transformación estructural: la emergencia de un sistema que tiene multiples centros." L'observació té l'estil enfarfegat de Le Monde Diplomatique, però és perfectament certa, ens està passant per davant un tren ple d'oportunitats.

Recordo que, a Viena, no fa gaire, un ambaixador espanyol retirat em deia que Àustria estava recuperant l'imperi per la via de les relacions comercials de la seva capital. Barcelona ha de tornar a mirar cap a València i les Balears, ha de tornar a mirar cap al sud de França, i cap a Itàlia i cap al Mediterrani; ha de tornar a assumir les seves obligacions de gran ciutat. Les ciutats serveixen per projectar la vitalitat ultralocal a un nivell universal. Per això una ciutat sense país, sense pobles ni centres urbans més petits que s'hi emmirallin, no val gaire cosa. Barcelona serà la capital de Catalunya o no serà. M'ha semblat que era un bon moment per recordar-ho i començar a pensar-hi. Barcelona necessita un Estat.

Només això. Dispensa la llargada de la carta, però la grip em carrega i estic una mica espès.

Cordialment,

Enric Vila