Dietari (Madí, Duran, Rosell)

Té gràcia de veure l’esperit constructiu amb què els mitjans de comunicació es prenen els primers moviments dels nous actors polítics. Suposo que és un esperit condicionat a la incertesa que hi ha a Madrid i a les expectatives que genera la política de subvencions. Això que Madí se’n va perquè és un sant i no vol cap càrrec: a mi em sembla que Madí se’n va perquè és independentista i en un govern de CiU, avui, només hi tindria problemes. Les diferències exemplars no s’han d’establir entre Recoder o Duran, que no han parat de pidolar un lloc a Mas, i Madí, que se’n va com un home amb la feina feta. Les diferències cal establir-les entre Madí i la resta d’independentistes del seu partit, que no han passat de jugar un paper de guarniment, i que ara ja són directament com aquestes boles que es posen a l’arbre de nadal i que es desen a l’armari després de festes.

Un exemple que em sembla il·lustratiu és la designació de Duran i Lleida per encarregar-se de la política exterior de la Generalitat. Duran és el polític més espanyolista de CiU. Amb quina independència comptarà per organitzar la projecció exterior de Catalunya, que és un dels punts més forts de conflicte amb l’Estat, un home tan lligat a Espanya? Que Prenafeta li expliqui a Mas com es va posar l’ambaixador espanyol dels EUA quan li va aconseguir l’entrevista amb Bush Pare. No crec que Duran aguanti gaires pressions i menys si la seva vanitat passa per Madrid. Com ho combinarà amb la feina de portaveu al Congrés? Reflotar la vocació mediterrània de Catalunya no és fàcil, són moltes hores de pensar i d’anar amunt i avall. No entenc que se li doni la responsabilitat a un home de secà que està tan lligat a la capital. La política mediterrània  demana algú amb coneixements d’història i d’economia, contactes a Brussel·les i, si pot ser, que hagi xumat el mar. No sé si el senyor Tremosa era l’home (em sembla que té arrels a la Franja, i jo cada dia sóc més partidari que manin els barcelonins purs). Ara: així d’entrada, em sembla que s’hauria ajustat més al lema de Mas de fer un govern d’experts més que de noms. I que no em surtin amb els contactes que el líder d’Unió té a la capital. Els espanyols, si poguessin, assecarien el mare nostrum.

Ja sé que cal deixar 100 dies de gràcia, però una cosa és la gràcia i l’altre l’autoengany. Aquí hi tenim massa tirada. Heus aquí, per exemple, la indignació que ha produit l’acord del Barça amb la dictadura islàmica de Qatar. On és la sorpresa? Rosell és un home que ha viscut segons aquell principi tan extès i parafrasejat de qui paga mana. A partir d’aquest principi, ja veus que, segons les necessitats, li serà igual legitimar un fan de Hitler, de Franco o de qui sigui mentre ell no en pagui les conseqüències. Em diran que si els matisos, però a mi em sembla que la indignació que ha provocat Rosell ve de tanta gent que s’ha vist reflectida en el que ha fet. El “mercat” només és una expressió dels valors dels homes. Si l’abolició de l’esclavisme va anar bé per l’economia, és perquè els qui van aconseguir-la no ho van fer per diners. Si la independència de Catalunya aniria bé per l’economia, és perquè els qui la defensen no ho fan per motius econòmics -tot i que els exposin per convèncer els indecisos. La base de qualsevol negoci és moral, perquè així com tothom té pràcticament els mateixos problemes, no tothom busca les mateixes solucions. Rosell fa negocis que s’assemblen a ell i el món que l’alimenta. No podia ser altrament