Dietari (Confiança)

Dimarts

Trobada amb R, que és un d’aquests saxons fornits i vermellots que fins i tot quan porten corbata semblen llenyataires. M’ha deixat el D-Day de l’Anthony Beevor i m’ha dit que Paul Auster li sembla dificilíssim d’entendre. Justament és un dels pocs escriptors que fins ara he pogut llegir en anglès com si ho fes en català, gronxant-me en el ritme de les frases, pensant en d’altres coses, anant i venint del llibre com quan algú parla molta estona i divagues inspirat per la melodia del discurs o el color d’alguna paraula, sense acabar de perdre el fil del que t’està dient. Jo em pensava que Auster escrivia un anglès senzill i resulta que Mr. R. el té per un esnob. La seva base llatina, que a mi me’l fa tan pròxim, a ell se li fa estranya. A París, els llibres em volaven de les mans; aquí se’m fan una bola feixuga. Sembla que no hi hagi convencions i que cadascú escrigui per la seva família. Sempre tinc la sensació que em perdo alguna cosa, amb l’anglès. Suposo que el francès tendeix més a la superficialitat i a l’universalisme i que l’anglès ve d’una tradició més empírica i casolana. L’anglès és una llengua pitarresca, que tot ho aprofita; el francès té una base més ideològica. Es nota que els anglesos han dominat el món a través del comerç i els francesos a través de la cultura. L’anglès és una llengua d’ombres i matisos més feta per estimar les incongruències de la vida que no pas per amagar la merda sota les catifes. El francès serveix per enredar senyoretes i fer grans discursos sobre la nació. El francès serveix per elaborar llistes i tenir les normes clares. Amb el francès sempre tens la sensació d’entendre-ho tot, però potser amb l’anglès aprens més coses.

(Apunt: m'ha demanat l'adreça per escriure'm i li he donat. Ja sé que no ho farà. Només que consti. Això d'estimar, quan no t'has de fer el mal parit t'has de fer el tonto.)

Dijous

La mestressa destrossada. Ve del jutjat, d’assistir un nano de 14 anys que es va carregar un vell saltant damunt del seu cap. Se’l va trobar de matinada dormint en un banc, mort de fred, i li va fer ràbia. Cap penediment, cap emoció, amb prou feines sabia parlar, m’ha dit amb un fil de veu. Diu que, amb els videojocs, els nanos de famílies trencades ho tenen més fàcil que mai per aïllar-se. No és que busqués una explicació, només ha comentat que abans no hi havia tantes possibilitats de perdre el contacte amb el món, i té raó. L’últim cas que porten els diaris és el d’una nena que va empènyer una companya de classe a saltar per la finestra a còpia d'atemoritzar-la. No sé on vaig llegir que cada cop hi ha menys assistents socials i més nanos criminals. El món gira del revés –com sempre, encara que costi de creure-, i la feina de la meva mestressa és sorda i, en molts casos inútil, però algú ha de fer-la. Avui estava tocada, mai no em parla dels casos que porta. Al seu costat, aquests escriptors que donen lliçons de moral perquè tenen la paciència de seure al sofà i menjar-se les truites que els fa la dona em resulten una mica ridículs -o diabòlics, segons l’humor amb què m’ho miro.

(Teoria: un moralista hauria de parlar només de les seves misèries i apel·lar sempre a les virtuts dels altres. Pràctica: moralment seria un sant i socialment un desgraciat. Exemple: Sòcrates)

Divendres

A casa mai m’han dit que m’estimen i, en canvi, mai ho he posat en dubte. Deu ser per això que quan algú em diu que m'estima mentre m’intenta comprar o manipular o senzillament em menysprea, em poso en guàrdia. L’amor no és altra cosa que confiança. Només existeix la confiança. La confiança és la seguretat que la teva dona està contenta de fer-te la truita i que, per tant, no t’hi posarà verí ni te la cobrarà a preu de restaurant. L’amor només és confiança i la confiança és una compenetració que sorgeix de compartir unes prioritats i uns interessos. Tota aquesta retòrica de l'amor sacrificat sempre m'ha fet riure. Només existeix la confiança i quan la confiança es trenca ja li pots posar paraules, que s’ha acabat, perquè tot el que fem ho fem per nosaltres mateixos i el que és gros i condemnable no és pas que no et sacrifiquis pels altres, sinó que no et sacrifiquis per tu mateix. El que és gros és posar els altres com excusa. El problema no és que tothom faci les coses pel seu benefici, sinó que la majoria les faci amb tan poca ambició, només per fugir de la por o de l’avorriment. Per això tan poques persones, i en comptades ocasions, donen res de franc. Jo el que observo, en general, és que els altres sempre miren de crear-te necessitats que no tens per sentir-se acompanyats o per poder-te-les cobrar. L’amor de veritat és escàs i en el goig porta la penitència, perquè és d'una soferta discreció. Estimem les persones que ens ajuden, si tenim una mica de coratge; o les persones que ens esclavitzen o som capaços d'esclavitzar, si som poqueta cosa. I ho sento: no crec que hi hagi gaire més cera per cremar.