L'acte

Moltes gràcies als lectors que van venir a la presentació del llibre. Recordo vagament haver fet un parlament i fins i tot haver escrit algunes dedicatòries. Em sembla que se’m va acostar una lectora que no coneixia, Julia, es deia, si no em falla la memòria. Espero no haver dit o escrit cap bestiesa. Malauradament tinc més viu el record del formigueig que em recorria el cos mentre parlava, el dolor d’ossos aixafats a cop de pedra i la sensació de feblesa general -com si en qualsevol moment em pogués descomposar i convertir-me en un ninot de drap-, que no pas la celebració de l’acte. Vas venir oi, Cutillas? Gràcies, gràcies. Espero que la relació dialèctica, gairebé hegeliana, que vaig establir entre el periodisme xaró i el periodisme de personatge s’entengués mínimament. Modèstia a part crec que serveix força bé per explicar quina diferència hi ha entre un país lliure, amb uns mitjans de comunicació normals, i Catalunya. Un dia d’aquests, quan em trobi millor, miraré de posar-ho per escrit. Ara sóc David Croquet en l’última nit de l’Alamo. Assetjat per una grip massiva, me’n vaig a dormir. No dormiré tranquil, però, si no dono les gràcies al Lluís Foix per haver-me presentat el llibre. En aquest país tan tolerant i pacifista de gent incapaç de sostenir civilitzadament una sola diferència política o intel·lectual de vegades t'endús sorpreses.

Lluís Foix i jo parlarem d'Augusto Assía

Demà presento el llibre Salt a la foscor, la selecció d’articles d’Augusto Assía sobre l’ascens del nazisme que he prologat i traduït. La presentació començarà a dos quarts de vuit del vespre a l’Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna i comptarà amb la participació de l’exdirector de La Vanguardia Lluís Foix. Si algun lector vol assistir-hi hi serà molt benvingut. El Lluís Foix ens parlarà de la seva relació amb l’Augusto Assía i potser m’estirarà una mica les orelles per la interpretació que faig del segle XX, del paper de La Vanguardia i de la trajectòria periodística d’Augusto Assía. Jo, per la meva banda, miraré d’explicar les raons d’oportunitat històrica, periodística i personal que m’han portat a publicar un llibre tan extraordinàriament comercial. Espero que el públic es diverteixi. Jo potser patiré una mica, perquè parlar en públic és una cosa que només faig per compassió vers l’editor Quim Torra, que ha de vendre llibres.

Una mica més d'Augusto Assía

L’única cosa que em rosega de l’estada que estic fent aquí a Nova York és no poder portar un dietari com el que publicava l’any passat quan era a Londres. No és que fos res de l’altre món, ja ho sé. La gràcia d’escriure és saber destriar el gra de la palla i això vol una distància, una fredor, que jo no tinc de natural.

La meva intel·ligència és lenta, trigo temps a destil·lar allò que visc. Quan feia les entrevistes setmanals de la contraportada de l’Avui amb prou feines si prenia apunts; però, en canvi, necessitava deixar passar dos o tres dies abans de poder transcriure amb precisió el moll de l’os de la conversa. Moltes coses que voldria dir passen mesos abans no sé explicar-les; d’altres coses que em passen per davant del nas les veig clares al cap de molts dies. Hi ha coses que no les acabo d’entendre mai.

La meva relació amb la llengua, a més, és més aviat prima i forçada, vull dir que les frases no em surten dretes a la primera. El bloc demana una diligència que si normalment ja em costa molt d’esforç ara mateix és superior a mi. Per un error de càlcul he d’enllestir més feina que no comptava i el temps sobrant el dedico a veure la ciutat, que és d’una força que de vegades et deixa mut.

Em sap greu no dur el dietari perquè m’ajudava a mantenir viu el bloc i era una manera de provar les idees i de mantenir el contacte amb els lectors. La setmana que ve, si puc, miraré d’escriure una carta llarga, a manera de resum. De moment aquí va un text de la tria d’articles d’Augusto Assia que acabo de traduir i de publicar.

Aquesta és una altra cosa que em sap greu: no ser aquí per defensar el llibre. He vist que alguns lectors del bloc han malentès completament el fragment del pròleg que vaig publicar. Potser haurien de comprar el llibre per veure on vull anar a parar… (hehe)

Alemanya i Àustria (1.4.1931)

Des que Briand va llançar la idea dels Estats Units d’Europa no hi ha hagut idea més universal ni tema que donés peu a més converses. Si es comptessin les vegades que s’ha esmentat el projecte de Briand, si es miressin els llibres, els articles, els fulletons que s’han escrit sobre la qüestió, els discursos que s’han pronunciat, sortirien xifres enormes. Mai una proposta no havia tingut tant de ressò. A la Xina, a Yucatán, a l’última illa d’Oceania, a les colònies africanes, als Matos de Brasil, igual que a París, Berlín o Nova York, allà on hi ha hagut un home solidaritzat amb els altres homes les paraules del ministre francès han trobat un interlocutor.

S’ha considerat que els Estats Units d’Europa eren la panacea i s’ha vist Briand com un alquimista que, en comptes de treballar amb substàncies químiques, manipulava pobles. S’ha dit i repetit que l’actual crisi econòmica no ofereix cap altra sortida que la unió europea, que el Vell Continent no podrà fer front a les eclosions del Japó, dels Estats Units o de la Xina mateix, si no és unificant-se. Fins fa poc, gairebé tota la terra semblava que dormia i només en aquesta part d’Europa hi havia una inquietud vital. De sobte, però, una ingent massa d’homes s’ha tret la son de les orelles i els moviments econòmics, socials i culturals han augmentat de forma extraordinària. El vell sistema nacional europeu, amb la seva fragmentació, resulta desproporcionadament petit en comparació a la vida universal d’avui dia. Comissions, conferències, consultes de tota mena i una gran reunió, en la qual hi eren representats tots els grans pobles interessats, han produït al·legats entusiastes de tot arreu. No obstant, ha passat un any i estem com el primer dia.

De sobte, però, dos pobles, Alemanya i Àustria, decideixen d’una manera eficaç i expeditiva prescindir de les fronteres duaneres, constituint, econòmicament, el tot comú que ja formen en l’aspecte cultural. Sens dubte, el gest constitueix un pas decidit i exemplar cap als Estats Units d’Europa, cap a l’Europa sense obstacles duaners, ni fronteres que interrompin el trànsit entre els pobles. Qui pensi lògicament suposarà que aquesta unificació hauria de ser rebuda amb alegria; però passa el contrari. Londres, París, Praga han fet pública la seva protesta i la desconfiança immediatament. Entre Berlín i Londres fins i tot hi ha hagut un creuament feridor de paraules.

De seguida, s’ha tret el malaventurat i vergonyós tractat de Versalles, que una Europa rescatada de la morbositat de la guerra ni tan sols no hauria d’esmentar. Es veu que va contra l’esperit del tractat de Versalles que dos pobles es posin d’acord a suprimir les barreres duaneres per pròpia voluntat. El tractat de Versalles, malgrat les condicions terribles que imposa a Alemanya, no impedeix pactes econòmics d’aquesta mena. Però encara que els impedís, caldria prescindir-ne en benefici de les circumstàncies actuals d’Europa i dels avantatges que suposa la unió d’Àustria i Alemanya, tant per al continent com per als dos països. ¿Per què es parla tant, si no, dels Estats Units d’Europa? Si les nacions que han imposat el tractat de Versalles s’han decidit a mantenir-lo, tot el que diu amb relació a la unió és una farsa que no té nom. Perquè se suposa que aquesta unificació és compatible amb les condicions de Versalles.

Fa anys que es va originar un gran moviment austroalemany per unificar políticament tots dos regnes. Aleshores les potències de Versalles es van aixecar contra l’intent i van prohibir que es dugués a terme. Era una unificació política que anava directament contra la lletra del tractat; la unificació d’ara, en canvi, és mercantil i no va en contra de res ni de ningú. Després d’aquell moviment, a més, va venir el Pla Young, i tots els èxits internacionals dels últims temps feien creure que la situació era completament diferent. Segons es veu, però, en realitat tot ha canviat molt poc.

El tractat austroalemany es portarà a la Societat de Nacions, que no tindrà més remei que aprovar-lo. Per tant, tirar-lo endavant no està en perill ni és la seva vida que cal defensar. El fet, però, és interessant com un símptoma de la situació europea. Hi ha un escenari de xerrameca, de fervor, d’entusiasme, on es parla un idioma babèlic en el qual ressalten les paraules “fraternitat”, “solidaritat”, “pau”, “unió”. Per un instant, dos dels actors s’abracen. L’escenari canvia immediatament i s’omple d’una cridòria insuportable: “perills”, “interessos lesionats”, “els tractats”, “la guerra”.



Salt a la foscor

Fa dies que no escric res al dietari i ara deixo aquesta nota correcuita. Demà me’n vaig a Nova York -l’avió surt a les onze- i encara tinc un munt de coses per fer. Aquest matí, hauria d’enllestir l’article de la FCO i anar a la facultat a imprimir els apunts i paperots que necessitaré per enllestir el llibre que tinc en marxa. Després hi ha un dinar, i a la tarda presentació a Girona. AContravent presenta un recull d’articles d’Augusto Assía que he editat, traduït i prologat. El llibre es titula Salt a la foscor i és una crònica de l’ensorrada de la República de Weimar, entre 1929 i 1933. Les cròniques són boníssimes i el pròleg només demana una mica de paciència.  Primer potser desconcerta una mica -no ho se- perquè obre molts fronts a la vegada i si hi ha alguna frase mal resolta es nota més, però tot seguit s’enlaira i tot va quedant lligat i agafa un aire fàcil i lleuger. Com que a partir del dia 15 o 16 es podrà comprar a les llibreries aquí en va un fragment:

(…) en aquell moment, jo anava molt perdut. Com he dit, a l’escola i a la universitat no havia après gaires coses. Pràcticament tot el que sabia de la dictadura ho havia llegit en una biografia de Paul Preston sobre Franco. En aquest llibre, el famós hispanista britànic deixa el dictador com un pobre home obscur i mediocre -increïblement gris i més tonto que una sabata- i, en la pregunta que segueix, li demano:

–Senyor Assía, vostè que va conèixer Franco, digui’m, ¿era un home intel·ligent?

–Ha ha ha [rialla sarcàstica]. Senyor Vila, ¿vostè creu que si Franco no hagués estat un home intel·ligent estaríem com estem ara? Estaríem com a Sodoma. O com a Belgrad. ¿Ho entén? Franco ens va alliberar del comunisme. Ara ja no hi ha comunisme però ja veurem què passarà, si serem capaços de contenir la dissolució. Perquè hi ha un procés de descomposició evident, amb el País Basc per un costat i Catalunya per l’altre. Sense un exèrcit fort, podem tenir un conflicte molt gros, com el de Iugoslàvia. Franco era un home que es coneixia a ell mateix i que coneixia la nació on vivia.

A la cinta no hi trobo gaires moments bons. Quan devia fer uns trenta minuts que parlàvem les piles de la gravadora van fer llufa. Per ser la meva primera entrevista, va ser un desastre d’entrevista. Tot i així encara puc dir-ne algunes coses. Recordo que Assía em va parlar de les esperances que la República de Weimar havia despertat a Galícia. Em va explicar que, quan era jove, a Santiago de Compostel·la no es mirava cap a París ni cap a Londres, ni molt menys cap a Nova York, sinó cap a Berlín, i que això l’havia dut a aprendre alemany amb una tal doña Otilia, que va esdevenir espia nazis al cap del temps.

“La República de Weimar –em va dir–  encarnava uns valors liberals dels quals Europa encara en viu avui. Tenia una constitució molt moderna, i Portela Valladares em va enviar a Berlín perquè aprengués com funcionava, per veure si el model es podia aprofitar d’alguna manera per a Espanya”. Això, dit en boca d’un home que pocs minuts abans elogiava Franco amb tan fervor, em va fer adonar que el segle xx havia sigut molt complicat i que m’ho hauria de prendre amb calma, per entendre’l.

Assía em va parlar molt bé del Berlín cosmopolita i juvenil que es va trobar quan va arribar, abans que l’ensorrada econòmica comencés a enterbolir Europa. Com el lector constatarà si llegeix el llibre, en les primeres cròniques encara hi vibra aquella capital emergent, a mig camí entre París i Nova York, plena de teatres i de museus, Meca d’arquitectes i de científics, amb una vida urbana sorollosa i rutilant. Aquest Berlín idealitzat, que Eric Weitz descriu tan bé en el llibre Weimar Germany. Promise and tragedy, per Assía va existir. Ara, no em va semblar pas que l’enyorés, no hi havia cap dramatisme en la seva crònica, cap enyor del que hauria pogut ser i no va ser. Feia l’efecte que Assía tenia el desastre perfectament superat. (…)

Presentació: 13 d’octubre a les 20 h, a la Casa de Cultura l’Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona.

Botijos, d'Augusto Assía

Després de l’estiu hauria d’aparèixer un recull d’articles del periodista Augusto Assía traduït i prologat per mi. Fa uns dies que hi dedico força hores –ara  passo el pinzell a la traducció, ara escric el pròleg. Tot plegat, sumat a d’altres obligacions, tinc poc temps per omplir el bloc de bajanades. Això, que hauria de donar-me una certa tranquilitat d’esperit, en canvi, m’angoixa. Per això mateix, doncs, per fer-me passar el sentiment de culpa, he decidit penjar aquesta crònica de l’Assía. Té poc a veure amb el tema del recull  però l’he trobat força divertida. Potser més endavant penjaré cròniques que toquin més el moll de l’òs de la cosa -que és el nazisme. 

Botijos… botiiiiijos! (15.7.1932)

Estem passant, a Berlín, un estiu a ratlles: franja de sol i franja d’ombra; franja de calor i franja de fred, segons el dia. Un dia cau damunt de la ciutat un sol fora de mida que s’enfila pels carrers com una llengua de foc i l’endemà el cel apareix ennuvolat i gairebé has d’abrigar-te. És com si la política hagués radicalitzat el temps i  la divisió entre feixistes i antifeixistes inspirés aquesta oscil·lació entre sol i ombra, fred i calor, a la metereologia.

El dia de l’anècdota que explicaré feia sol. Podríem dir que era un dia de franja blanca. A la tarda, cap a les tres; els carrers del meu barri, Halensee, on només hi viuen estudiants i professors, deserts. En un racó del panorama de balcons encara puc veure, des de la meva finestra del quart pis, un professor endormiscant-se amb un text llatí a la falda. De cop, un crit potent i fort, un crit sec, amb la “jota” esclatant. És un crit estremidor que commou les somnolències divines de la primera hora de la tarda juliana en el Halensee berlinès i les desbrossa damunt les amples baranes dels balcons.

- Botijos… botiiiiijos!

El pregó castellà sona en els quatre carrers com quatre aspes d’un molí de vent. D’entrada em penso que somnio, i que sóc a Toledo o a Cuenca. Una altra vegada el crit i el rumor que rebota com un eco a tot el barri. Trec el nas per la finestra i veig, al centre de la rotonda, on es troben els quatre carrers, indiferent a les normes de circulació, l’home del pregó recolzat en un ase.

Baixo escales avall, saltant els graons de quatre en quatre. Quan arribo al carrer encara està en la mateixa postura, no ha mogut ni el cap, l’home del pregó castellà. Baix, fornit, agre, amb una brusa negra, pantaló de pana i camisa de tiretes.

- Bona tarda -li dic-, i el saludo alhora que agafo les orelles de l’ase amb la mà que em queda lliure.

- Bona tarda, em respon, allargant-me la seva mà lacònica, perfumada encara de terra castellana, sòbriament, sense escarafalls ni estranyesa, com si el nostre escenari fos la Plaça Major de Medina del Campo.

Molta, molta gent ens envolta de seguida. El traginer, l’ase i jo, l’únic home que pot entendre aquell ésser arribat d’un món sideral. Mentre miro d’esbrinar perquè aquell home de poques paraules s’ha arriscat a venir a Berlín, la multitud ens observa estranyada. L’ase, el nostre magnífic i meravellós animal, és per als alemanys un ésser de jardí zoològic. A Alemanya no hi ha ases. (Precisament, per a conèixer moltes de les diferències psicològiques entre l’alemany i l’espanyol, caldria tenir en compte el factor bíblic de l’ase).

Amb les estores dels càntirs penjades al llom, l’ase sembla tan indiferent a la curiositat dels berlinesos com el seu amo. Un noi amb un trípode, però, intenta fotografiar la parella. Aleshores, el vell castellà esclata en un reguitzell magnífic d’improperis i l’ase comença a perdre la paciència. No li pregunto al traginer perquè no vol que el fotografiïn perquè ja ho sé; s’hi nega per odi, per superstició contra la tècnica, contra aquests instruments misteriosos, d’una banda, i de l’altre per temor a ser objecte de burla i diversió. Si jo no arribo a ser allà és possible que el jove fotògraf hagués patit en la seva cara la força que la indignació posa en una mà castellana, tan intensa és la irritació de Manuel González -així es diu l’extremeny dels càntirs.

Manuel González, amb dos companys i tres ases, ha sortit d’Espanya, ha recorregut tot França i ha venut tres vagons de càntirs. Ja fa un mes que es troba a Alemanya. Aquí el negoci va molt pitjor que a França.

- Sembla que la gent no begui aigua.

I afegeix amb el vigorós esperit crític castellà:

- Les autoritats ens han posat molts entrebancs. Un diari fins i tot ha escrit que hem vingut a endur-nos els diners dels alemanys i que no hauríem de tenir permís per vendre, quan a Espanya viuen i treballen 50.000 alemanys i tothom els atén i ningú no es fica amb ells. És més: a Espanya la gent compra articles alemanys només per simpatia, ja que els podríem tenir tant o més bons, pel mateix preu, d’altres països.  Però aquesta gent no s’ho mereix. Ho diré a Espanya quan torni.

L’ambaixador ha hagut d’intervenir a favor seu per evitar que l’expulsessin del país. No saben cap dels tres, segons González em diu, ni una paraula d’alemany. S’entenen per signes i donen el preu del gènere amb l’ajut dels dits. Porten càntirs i gerros de fang, terrisseria rural espanyola, incomparablement superior a tota la terrisseria del món. González ha recorregut Espanya venent trastos i ha estat a l’Argentina i d’altres països de Sudamèrica. Sempre amb el seu ase, les seves sàrries, la seva blusa negra, els seus pantalons de pana, la seva camisa de tireta i el seu barret de camperol. Té dona i fills i viu a Extremadura. Allà envia, cèntim rera cèntim, tot el que va quedant de benefici.

Així és com Espanya realitza encara, l’any 1932, una part del seu comerç exterior. Més enllà de la nostra incapacitat organitzadora i de la nostra incúria hi ha l’esperit d’expansió de la raça. A Julio Camba li agrada explicar als seus amics una anècdota que no s’ha atrevit a escriure mai pel gran valor dramàtic que té. Passejava per un carrer de Constantinoble quan es va trobar cara a cara amb un afilador; la seva roda d’esmolar, l’aire que feia i la seva manera de vestir van fer adonar Camba que, sorprenentment, es trobava davant d’un afilador gallec. Tranquilament s’hi va adreçar preguntant-li en gallec:

- E, como veches ti hastra aiqui, oh? (Com has arribat fins aquí?)

L’esmolet, continuant el seu camí, va respondre, mirant-se’l amb prou feines:

- Tral-a roda (Seguint la roda)

¿En el fons no és aquest el destí d’Espanya, seguir la roda com l’afilador gallec o seguir l’ase, com el traginer extremeny, Manuel González?