Dietari (Tornar)

A les cinc en punt de la matinada ha sonat el despertador i he vist les maletes esperant-me al costat de la porta, com dos policies. M’he deixat espavilar pel fred i m’he dutxat amb una mica de pressa, sense parar gaire atenció a l’aigua. Normalment la dutxa és un dels millors moments del dia. M’agrada acompanyar dolçament el cos mentre es desperta, notar com la pell recupera a poc a poc la sensibilitat i la memòria.

És un premi poder viure cada matí com un renaixement, assaborint la primera impressió física de les coses. Avui, però, he anat per feina i he passat sense grans ensabonades ni festes d’aigua.

Amb el cos encara crostificat per la son, i un neguit prim i desinflat que bategava dins meu com dins d’una armadura, m’he vestit i he repassat l’habitació. He mirat sota el llit, he tornat a obrir els calaixos i he comprovat si tenia controlades les coses que necessitava tenir a mà durant el viatge.

El silenci em ressonava a les orelles. La respiració de la mestressa era tranquila i navegava pel pis perfectament integrada en l’ambient nocturn. De tant en tant, els meus sospirs aïllats, produïts per una barreja de necessitats d'alliberar tensió i d'agafar forces, trencaven l’harmonia, tot i que m'he vestit i he recollit l'habitació sense fer soroll ni obrir el llum, aprofitant la claror que venia de la porta entreoberta del lavabo.

Ja devien ser dos quarts de sis, quan la mestresa ha trucat a la porta. Dos cops molt fluixos, un toc-toc tímid, suau, imbuit del clima endormiscat de la casa. No l'havia vist mai en pijama. Aquell pitram alliberat sota una samarreta escotada de cors i ossets de peluix m’ha produit una gran tendresa. Ens hem abraçat. Tenia l’alè espès, però suportable. Ha sigut com tornar a abraçar un coixí calent i usat, després d'aixecar-se a fer pipí un dia d'aquests que fas el romancer al llit i pots allargar-te.

M’han vingut ganes d'adormir-me abraçat al seu cos flonjo i voluminós, de pell tan agradable i fina (aquesta pell satinada i tersa, tan sensual, que sovint tenen les grasses); després, fins he pensat en d'altres coses.

Ha sigut, però, una abraçada curta. Li he agrait l'hospitalitat i he travessat el passadís fins a la porta dos cops. Primer he fet passar una maleta i després l’altre. Com que la casa no té ascensor, tot i que és nova (coses de l'austeritat anglesa), he hagut de baixar els dos embalums a pes. Baixar aquells dos morts tres pisos per les escales m’ha accelerat el cor i m’ha agitat de mala manera. L'esforç ha trencat l'encant del comiat i m'ha deixat indefens davant dels sentiments de la partida. He obert la porta del carrer panteixant i trist. De seguida, però, l’aire fresc del carrer m’ha revifat, com quan et llances de cop a la piscina després de prendre el sol durant molta estona.

Abans d’enfilar el camí de l’estació, he triat la música de l'ipot. La llum del pub de la cantonada ja era oberta. He somrigut pensant que la cervesa seguirà rajant igual que ja rajava abans que jo arribés. Quants litres de cervesa hauré de beure encara abans de poder dir que conec bé aquest país? El cel es començava a partir en dues meitats. Darrera meu, a l’altre banda de la rotonda, el carrer que porta cap al centre del poble s’endinsava en un fosca tètrica. Jo caminava en direcció contrària. El dia s'obria davant meu: a l'horitzó, joc de blaus i taronges i, damunt del cap, encara alguna estrella despistada. Ha passat un cotxe. La música sonava com en aquestes pel·lícules de final obert, però optimista:  "Something is gonna happend to make your whole life better, your whole life better someday.

“Tant de bo -he pensat-, tot i que potser val més no tocar res”.

(Ai! quan no em sento sol, em sento massa acompanyat; de vegades, tornar a Londres em sembla la solució, d'altres em fa l'efecte que és una trampa; el camí cada cop és més estret i cal seguir avançant. Potser l'ocasió mereixia una banda sonora més rockera: "I'm just another empty head/ I got my self a one-way ticket/ I'm gonna Ride On/ One of these daaaays/ I'm gonna, ha,/ Change my evil waay/ Yeah, Ride on")

La dona de l’estació m’ha obert la porta lateral perquè passés les maletes amb més facilitat. El vigilant dels ullets de murri ha deixat de xarrupar el te un moment i ha sortit de la cabina per acomiadar-me. Quan he agafat el tren tenia un nus a la gola; Barcelona semblava tant lluny! M’he instal·lat en un racó i he començat a escriure això. A l'inici del trajecte el vagó era ple de treballadors estabornits per la son, però poc a poc els passatgers han començat a entrar i a sortir amb més i més energia. A mesura que clarejava, Londres se m'anava fent estrany, la distància entre la ciutat i jo augmentava i abans d’arribar a l’aeroport ja em semblava mentida no haver arribat encara a Barcelona.

Londres ha marxat molt abans que jo acabés de tornar.

Ride on, yeah: pedala i no caiguis. Cal mantenir el ritme.

Aquesta entrada va dedicada a l'Abel Cutillas, que se'n va a Berlín. Que els homes fem el cor fort no vol dir que no tinguem sentiments!