“Fa uns mesos vaig quedar per fer un cafè amb el Victor Fernández, que és un periodista de La Razón molt simpàtic, i es va presentar amb un llibre sobre Josep Pla i Salvador Dalí que acabava de treure conjuntament amb l’Enric Sabater, el secretari del pintor. Es tractava d’un estudi introductori per a una reedició de bibliòfil d’Obres de Museu, el llibre que Pla i Dalí van fer plegats. L’estudi portava reproduccions de quadres, cartes manuscrites i una colla de fotografies aparentment espontànies de tots dos artistes abraçant-se, estudiant-se l’un a l’altre i xerrant pels descosits.

Passant pàgines, vam arribar a unes peces que Dalí va dedicar a Pla. Hi havia el famós croquis de la cara de l’escriptor que Dalí va dibuixar al bell mig d’un full una mica tort, com si fos l’esbós d’una màscara veneciana. Pla hi apareix amb un somriure ample i picaresc. Sembla que s’acabi de llevar d’una borratxera i que s’hagi dutxat per fer-se passar la ressaca, però té els ulls brillants i la cara neta i se’l veu lúcid, content i separat del món.

Hi havia una altra peça que em va cridar l’atenció. S’hi veia un home assegut sota una olivera solitària al marge d’un camí que es perdia en un d’aquests paisatges dalinians immensos, buits i geològics. L’home portava una barretina i un bastó de pelegrí i jeia sol, petit com una figureta de pessebre. Abandonat en aquell espai desèrtic i feréstec, només tenia la companyia un gos prim i mort de gana.

-És Pla, em va dir el senyor Fernández.

-És la imatge de l’artista català, li vaig respondre sense pensar-m’ho gaire.

El primer que cal tenir present, quan es parla de Pla, igual que quan es parla de Dalí, és que la segona meitat del segle XX va ser el gran moment dels ministeris de cultura i dels mitjans de comunicació de massa. És el moment en què els Estats assoleixen un control més absolut sobre el seu territori i la imaginació dels seus habitants.

Desapareguda la distinció entre l’alta cultura i la cultura popular, tot el que no apareix als diaris o a la tele, o s’explica a l’escola, no existeix. En l’època del facebook pot sonar exagerat, però jo encara he sentit a dir: “si no surts a la tele i als diaris, no existeixes”. Quan l’antic comte de Godó va voler destruir Gaziel va prohibir d’esmentar el seu nom a La Vanguardia i l’antic director va passar per un ostracisme avui impensable. Roger Waters, el cantant de Pink Floyd, va dir parlant de les revoltes d’Egipte. “M’hauria agradat veure Franco manant en l’època del facebook.” Em va fer gràcia, perquè sense internet la meva carrera d’articulista potser estaria acabada.

Pla i Dalí van viure la culminació d’un procés de centralització política i d’homogeneïtzació cultural que Catalunya va passar en condicions difícils en perdre, primer, la guerra de Successió i, després, la Guerra Civil. Sense internet, però amb molts dels mitjans propis de la societat de masses que l’han fet possible, la producció artística va quedar més condicionada que mai als interessos dels Estats. A tot el món, els artistes treballaven amb un escenari de fons que els venia donat per la política i que, si bé els mediatitzava, també els ajudava a arribar a la gent. Per acabar-ho d’adobar, a Espanya hi havia una censura equiparable a la dels règims feixistes dels anys 30. Això vol dir que en temps de Pla i Dalí la relació entre l’artista i el seu públic estava extraordinàriament controlada per la política de Madrid i l’imaginari a través del qual l’Espanya nacional es projectava al món i es legitimava dins les seves fronteres.

En un país que oficialment no existia, desposseït de tota institució que defensés l’imaginari autòcton i treballés per projectar-lo al món, en una època en què la propaganda i els gabinets de premsa funcionaven a tot drap i en què la tradició catalana era negada o reduïda a la rèmora folklòrica, l’artista català treballava a la intempèrie, en un paisatge tan desolat com el que Dalí utilitza per explicar Pla.

L’isolament va ser la gran força dels artistes catalans del segle XX i també el seu gran handicap. Ubicats en un entorn desfet, mancat de llocs comuns i jerarquies bàsiques que els connectessin amb el món exterior, els creadors catalans podien ser fàcilment ignorats o convertits en un exotisme. En una època d’un materialisme tan primari, per dir-ho en paraules del mateix Pla, en què la gent només es creia el que veia, l’isolament no sols era material, és a dir en forma d’exili exterior o interior, també era espiritual.

Quan Dalí deia que l’estació de Perpinyà era el centre del món, per exemple; quan va ordenar de posar el cap de Francesc Pujols damunt del cap del fundador de Barcelona, l’emperador August, en el monument que hi ha a l’entrada del Museu de Figueres, amb la inscripció “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”; quan Dalí deia que era un pintor gòtic o quan arribava a Nova York amb un pa gegant, participava d’un imaginari que ell, Josep Pla, Joan Miró, Picasso, Mercè Rodoreda, Joan Sales podien entendre però que la major part del món, catalans inclosos, no.

Si mirem Pla i Dalí prescindint de la ullera constitucional, veurem que són dues figures gairebé complementàries, que s’expliquen molt bé l’una a l’altra. Per tenir un bon retrat dels dos artistes caldria un context cultural més definit, que permetés aprofundir en la tradició a la qual pertanyien, que era la catalana, i veure com jugaven amb els seus elements. Però vistos com a persones amb ambicions concretes, que van néixer en un lloc concret, fills d’una història concreta, Pla i Dalí ja apareixen com dues figures exemplars de la lluita que, des de fa molts segles, els catalans han dut a terme per perseguir la felicitat en un context advers.

Si l’esperit contradiu la matèria, si el cos i l’ànima estan sempre com gat i gos, si l’home és un ésser escindit entre natura i cultura i és feina dels artistes recompondre’n la unitat en un món ideal, a Catalunya, els artistes sempre han tingut feina extra. Sense unes institucions capaces de garantir una base mínima i amb una tradició indefensa en el seu propi territori, el dualisme es fa especialment difícil de superar i la recerca de la unitat –que és la base de tota obra artística- esdevé una quimera.

En el seu llibre sobre Barcelona, Robert Hughes fa servir un quadre de Miró per explicar l’enyorança catalana que es pot lligar amb el quadre de Dalí que he esmentat. S’hi veu una masia a última hora de la tarda amb el sol petit, la terra apagada, les parets cansades i un gos que borda. El quadre transmet tota la intensitat de l’enyor, del record saturat de detalls amplificats per la distància i de silencis ressonants, aquest silencis que produeixen les realitats imaginades sense una traducció tangible en el món i que, per tant, amb prou feines es poden explicar.

Sense aquest enyor, diu Hughes, (aquest enyor d’una realitat imaginada o d’una fantasia viscuda gairebé com a real) no s’entén l’art català contemporani. Ni es pot entendre el modernisme –que s’enyorava de la Catalunya gòtica–, ni es poden entendre els artistes que van viure la guerra civil i la dictadura. La generació de Pla és fruit l’imaginari que va despertar el modernisme; és fruit del programa que hi ha gravat en els noms dels carrers de l’eixample; no oblidem que Pla havia aspirat a escriure una història de la diplomàcia catalana, abans de la guerra. La Generació de Pla no sols va perdre l’esperança de recuperar l’esplendor de la Catalunya medieval, sinó que va veure morir el país que havia revifat les esperances de modernitzar la cultura catalana i posar-la al mapa.

Amb Barcelona ocupada, no és casualitat que la brillantor artística del país es concentrés a l’Empordà, on la historia i la sensibilitat que va fer possible el modernisme encara eren reconeixibles en l’entorn. Tampoc és estrany que sense una metròpoli de referència, Pla es poses la boina de pagès al cap. Els artistes catalans de la segona meitat del segle XX són artistes orfes. El seu país s’ha esvaït en el moment que els marcs nacionals han adquirit una importància aparentment decisiva i la política contamina tots els aspectes de la vida en el món civilitzat.

Em sembla que, més enllà de les seves idees estètiques, si Pla menystenia Miró és perquè tenia una actitud purista davant dels problemes del país, però després feia una pintura abstracta que no tenia cap cost. Més enllà de la seva reivindicació del realisme, em fa l’efecte que Pla trobava que la tendència a l’abstracció d’alguns pintors i escriptors catalans eren d’un heroisme hipòcrita.

Parlant de Dalí, Pla assegura que el pintor empordanès no pinta res sense haver-s’ho pensat molt fredament, el descriu com un mestre de la intenció: “El que l’apassiona –escriu– és la profunditat de les coses reals, veure el que hi ha sota les coses de la realitat. La fabulosa matisació de la realitat”. Pla considerava l’activitat artística com un tour de force entre l’home i l’entorn semblant al que el pagès manté amb la terra. Creia que l’art era l’expressió de la lluita del subjecte per civilitzar el món i donar-li una forma confortable.

Per això, quan Soler Serrano li demana què li sembla la literatura d’Espriu, en aquella entrevista de TVE, Pla respon: “És inintel·ligible. Si lo ve, dígale que es muy cuco.” En una carta de Pla, s’hi llegeix: “Vostè, senyor Dalí, no ha estat mai atacat en aquest país per raons pictòriques –tot i ser tan desconegut. Ha estat atacat per raons polítiques grotesques”.

Com Dalí, Pla treballava amb diferents nivells de significació, conscient que la força dels prejudicis polítics és passatgera com les modes. En un país sense papers oficials i, per tant, sense cap base de racionalitat, la lluita de l’artista contra el caos i la pedanteria es multiplica i això ajuda a comprendre que Pla i Dalí, en el seu afany ordenador, en la seva lluita per construir un món que pogués ser reconegut per ells i pel país –que pogués participar de la tradició de la qual bevien-, extremessin els aspectes més autèntics de la seva humanitat.

Pla i Dalí viuen l’enyor col·lectiu del qual parla Hughes des de situacions personals molt diferents. L’enyor de Pla, com el de Miró, és un enyor que conserva vincles amb el món concret. Miró i Pla tenen una casa i un passat que poden idealitzar; Dalí no té res. A més de quedar-se sense país, ha trencat amb la família. Ni tant sols abans de la guerra civil, Catalunya tenia una base prou forta per resistir la seva personalitat corrosiva. Dalí només té la imaginació per sobreviure.

Dalí treu la força del present, per això depèn tant del públic. Pla, en canvi, treu la força del passat, com Miró; d’aquí ve el propagandisme desenfrenat de l’un i el recolliment numantí de l’altre. Dalí arriba a Nova York i munta el xou. Miró es tanca al seu estudi i s’espera que els marxants vinguin a trucar a la seva porta. Deia que la discreció li permetia desprendre’s del seu ego i afirmar-se amb més contundència. Pla va fer una mica el mateix, però a Catalunya i recloent-se al Mas. Com en el cas del Miró, la seva força depenia de la seva capacitat de protegir els records, de conservar la fe en el paradís perdut.

Com deia, Pla i Dalí són figures complementàries, representen molt bé els dos principals models de vida que han seguit els catalans que han volgut destacar i que, per tant, han necessitat superar la marginació política de la seva tribu. Representen molt bé la figura del pària i de l’extravagant, de l’home que treu la força de fer-se una moral i de l’home que treu la moral de fer-se una fortuna, de l’introvertit i de l’extrovertit. Tots dos encaixen amb dues figures molt ben explicades per Isaiah Berlin en un assaig que es diu A contracorrent, sobre els problemes que han tingut els individus de minories sense estat per fer-se sentir al món.

Pla arriba a la forma a través del fons, i Dalí al fons a través de la forma; Pla materialitza l’esperit, Dalí espiritualitza la matèria; l’un és solter, l’altre casat. Tots dos participen del sistema franquista però ho fan “des de l’adhesió incompleta”. La grandesa de Pla i Dalí els ve de la força de la seva sinceritat davant dels avatars de la història, de no trair-se a ells mateixos en nom d’excuses o ideals abstractes. És a dir: de veure que la seva condició d’artistes no es pot deslligar de la seva condició de catalans però que tampoc pot reduir-s’hi.

Evidentment tots dos van pagar un preu per sortir-se’n. Dalí insistia que devia tot el seu èxit a la seva dona; Pla mai parlava dels seus amors. Crec que hi ha una relació entre les dones de Pla i Dalí i el preu que tots dos van pagar com a artistes. Segons la mitologia popular, Dalí estimava una harpia, mentre que Pla anava amb prostitutes. Dalí deia que Gala era la persona que s’estimava més del món i que immediatament després ja venia Franco. Pla deia que no s’havia enamorat mai, que no havia aconseguir conèixer cap dona que l’estimés. En general la relació que tenien amb les seves respectives s’atribueix a la seva condició d’artistes, es pinta com una extravagància dels personatges i, en part, ben segur que ho era. Però jo trobo que moltes de les actituds que en aquest país s’acostumen a descriure com a extravagants tenen una explicació complementària si es posen en relació amb el preu que a Catalunya cal pagar per aconseguir determinades coses.

Si Pla va estimar alguna prostituta, devia ser perquè podia comprendre què era haver de prostituir-se per sortir de la marginació, perquè ell mateix s’havia hagut d’empassar moltes humiliacions. Així mateix, si Dalí s’estimava Gala, deu ser perquè ell era igual de fred i de caníbal que ella i podia comprendre el seu afany de figurar al preu que fos.

Però en tot cas, si Pla i Dalí van tenir una relació trista amb les dones és perquè van tenir una relació trista amb el poder. Les dones s’acosten al poder, sobretot a les representacions externes del poder. Les dones donen un estatus a l’home que vol triomfar socialment. Per això es diu que les dones fan els homes. Les dones poleixen els homes, solen ser la base i la mesura de les seves ambicions. Això pot sonar passat de moda però en l’època de Pla molta gent hi hauria estat d’acord. Llàstima que aleshores les dones catalanes ja no eren les dones de la defensa de Gallipoli o de la batalla de Montjuïc. Potser les últimes dones combatives del país, les últimes que van fer costat als seus homes i els van exigir que fessin d’homes en comptes d’aprofitar la situació política per figurar, van ser les dones dels anarquistes, tot i que aleshores la majoria de les dones ja feia segles que estaven enamorades dels capellans i havien renunciat a tenir homes batalladors com Pla i Dalí…”

I a partir d’aquí ja només vaig dir coses científiques, que es poden trobar al meu llibre…

(Ah, m’agradaria agrair al Xavier Pla i a l’Àlex Susanna que em donessin més temps per parlar que ningú)

- Oh esclar, pensava jo. Perquè ningú no hi ha posat mai tant l’ànima. Ja em diràs tu qui més hauria pogut vèncer, ni que fos amb unes victòries tan efímeres, la teva reticència a creure en l’amor. He passat per damunt de tots els cadàvers, de totes les desgràcies, de tots els nòvios i els amants, de tots els trucs i els menyspreus que has posat entre nosaltres. M’ho he menjat tot com un lleó i m’ho continuaré menjant fins que et rendeixis o deixis d’importar-me. Jo sóc un mascle fecundador i tu una femella fundadora i si no puc posar dins teu la llavor d’una nissaga d’homes lliures com a mínim miraré de deixar-te a bon port, perquè puguis arribar allà on tu vulguis sense que el llop se’t mengi pel camí. M’hauràs d’adorar d’una manera o altre, caputxeta. Cada cop que fem l’amor mato un fantasma del teu passat; amb la meva tranca, que és com una vareta màgica, destrueixo els maleficis que pesen sobre teu i així t’asseguro una vida nova.

Queda clar que si algú connectés el meu cervell a un altaveu la gent que diu que parlo massa valoraria més l’esforç que faig per contenir-me. Però tot això ho escric per dir que, sobretot els últims anys, em vaig mantenir sempre fidel al guió. Ni tant sols en els moments que em va cremar més el desig, o em va pesar més el buit, li vaig fer mal o em vaig deixar fer mal sense voler. Estimar-la era una manera de treballar la voluntat, de descobrir el món que hi ha més enllà del bé i el mal, d’aprofundir en l’intel·ligència, és a dir, en l’amor.

La primera vegada que vam sortir ella m’acusava de ser un monstre fred, irritada de veure que no aconseguia fer-me perdre el control; després vaig entendre que no era la meva fredor el que l’indignava sinó que els seus trucs no funcionessin. Això, que l’enrabiava com una criatura, em va fer adonar que no havia sortit dels petits límits del meu món. Tot i els petits problemes que m'havia buscat, no havia travessat encara cap frontera. No era un monstre fred, sinó un monstre insensibilitzat per la insipidesa d’un ambient on tothom vivia acollonit i es posava la bena abans de la ferida.

Em vaig treure l’armadura per salvar-nos a tots dos. Volia demostrar-li que no ens calia anar tan protegits. Volia que m'ajudés a tòrcer aquest orgull d'esclau que ens impedeix pensar en gran per por de fer el ridícul. Quan t’han humiliat durant molt temps tendeixes a sentir-te humilitat per qualsevol cosa i et protegeixes, i com més et protegeixes per por d'una humiliació futura més engabiat vius en la humiliació passada.

Volia aprendre a obeir-la i, obeint-la, que ella pogués aprendre a manar. Volia aprendre a humiliar-me sense perdre la dignitat, per poder sotmetre’m sense por a allò que és autènticament gran. Volia aprendre a obeir, però també a filar prim per salvar-la de la seva intel·ligència i dels seus trucs, i salvar-me a mi de la meva ingenuïtat. Volia fer-li de mirall, atès que ella era el meu millor mirall. Intuïa que un home que no és capaç d’obeir, que no se sap sotmetre a res, al final perd l’interès per tot, i que una dona que no sap manar, a la llarga es torna folla o depressiva.

La Natàlia potser no hi tocava gaire, els amics no paraven d’insistir-hi, però com a mínim era interessant. Aquestes noies que es pensen que poden dirigir la seva vida com la meva mare ha portat sempre la casa són entendridores –aquell perfeccionisme, aquell entusiasme-, però si t’has despertat del somni, només pots aspirar a tenir-hi una relació cínica i el cinisme és el salfuman de l’esperit, a la llarga ho mata tot, tard o d’hora es beu la força que tots necessitem per guardar una mica de puresa intacte dins del cor.

La Natàlia era difícil de domesticar però tenia un cert sentit artístic de la vida, i com que buscava la puresa de les coses no me’n deixava passar mai ni una. Sempre que podia em feia mal, cada demostració meva d’amor era corresposta, al cap d’un temps, d’una ganivetada. De vegades no tenia l’habilitat d’esquivar-la, però sempre sabia que vindria, per això seguíem estimant-nos. Mentre jo l’ajudava a confiar en la imperfecció de l’amor, ella posava a prova, amb la seva resistència, la fe que jo tenia en ella. Si acceptava d’obeir-la m’ordenava bogeries i si anava a la meva m’ho retreia. D’aquesta manera tan sàvia, mentre la meva vareta màgica l’ajudava a desfer-se del passat amb cada orgasme, ella anava matant a cops de coltell les pors que m’havien dut a equivocar-me .

Els primers anys, tot això era una intuició fosca i mal definida, i aixecar-se després de cada decepció no era fàcil. Hi havia dies que era un gladiador tastant la pols i d'altres un pobre ocellet arrossegat per un torrent d’aigües salvatges. Probablement hauria pogut agafar-me a una branca i saltar a la riba, però la prioritat no era salvar-me no volia pas deixar el riu. Volia arribar al mar, volia viure allò fins al final. Tenia un amic que sempre em deia: “però que no veus que al fons només hi trobaràs merda?” Doncs menjaré merda, pensava, vull sortir del fons del pou com superman, després d’un silenci angoixant d’aquestes que es fan eterns i amb música d’orquestra.

Així, com més creixia la meva obsessió per ella, amb més passió hi tirava llenya. Era com un bruixot convocant monstres i fantasmes per posar-se davant dels seus propis encanteris. Era Cristòfor Colom el dia que la tripulació el va avisar que s’havien esgotat la meitat dels aliments i que si no feien marxa enrera corrien el perill de morir de gana. M’era igual anar de bòlid, que la Natàlia em xuclés tota l’energia, que hi hagués dies que ni tant sols tingués ganes de viure, volia descobrir Amèrica. Si la felicitat és l’absència de por, treballava per la felicitat dels dos. No m'ho deia així, esclar, perquè els motius de les coses que fem bé no els podem veure fins que la passió no es refreda, però era això el que pensava: “Quan s’acabi, tots dos sabrem què és l’amor, i això dóna força i coratge per fer el que vulguis.”

Fins fa uns anys, la unitat confederable més lògica era la Península Ibèrica, ara el subjecte confederable més rendible és Europa. És així de senzill. Si no comprenem que el nostre marc de relacions ha canviat continuarem fent preguntes absurdes al passat, sense comprendre el paper que ens toca jugar avui. Com més hi penso, més em fa l’efecte que bona part del confusionisme ideològic i la baixa autoestima que sovint ens fa actuar contra els nostres propis interessos -o que no ens permet aprofitar prou bé les ocasions-, té a veure amb la superficialitat amb què s’ha tractat la guerra de successió i el que va significar no sols per Catalunya sinó per tot Europa.

Encara avui hi ha gent que se sorprèn que l’imperi Austríac donés, abans de desaparèixer, figures tan cabdals com Freud, Hayek, Von Misses, Wittsgenstein o Popper. Alguna relació hi deu haver entre la manca d’impuls moral que té avui Europa i el fet que “els bons de la cultura” estiguessin en el bàndol perdedor de la I i la II Guerra Mundial. Durant bona part del segle XX, el resultat de les dues guerres ha servit per desacreditar l’elitisme i les concepcions místiques de la vida, però ara que l’Estat del Benestar se’ns desfà a les mans, i que no sabem com convertir el continent en una unitat política de primer ordre, potser ens ho podrem començar a mirar d’una altra manera.

Cito el fenomen austríac perquè respon als mateixos motius de fons que l'extraordinari segle XX català. Ja té gràcia que en el segle en què la cultura va estar més polítitzada i condicionada pel nacionalisme d’Estat, el nostre país donés al món un ventall de figures sense precedents des de l’edat mitjana. Curiosament, la majoria d’ells–i penso en Gaudí, Dalí, Miró, Picasso, Pau Casals, Josep Pla o el Doctor Trueta-, reivindicaven el gòtic català i l’espai cultural que té com a centre Perpinyà, aquest espai interestatal que els economistes han començat a descobrir que té tantes possibilitats.

De vegades oblidem que una cosa són els esquemes que utilitzem per interpretar la realitat i que l’altre és la realitat mateixa. Oblidar-ho és un perill perquè no hi ha res més corrossiu que viure a través d’esquemes aliens. Potser a mesura que ens allunyem del segle XX veurem que no tot allò que semblava mort i enterrat formava part del passat i que no tot allò que semblava útil ho era tant. Em sembla que l’esclat vienès i català del segle XX estan directament relacionats amb l’esgotament de les lògiques polítiques que va posar en marxa la caiguda de Barcelona el 1714 i que van acabar amb les dues guerres mundials.

La Pau d’Utrech va liquidar la concepció mística de la vida que ordenava el pensament polític austríac i català, aquesta concepció que va marcar el naixement de la democràcia nordamericana i que també està ara sota discussió als Estats Units. Relegat l’Imperi Austríac a un segon pla, Europa va perdre la cohesió que li donava la consciència cristiana i va quedar en mans de les tradicions materialistes de França i Anglaterra. París es va ocupar de desenvolupar l’ideal de comunitat política, mentre que Londres s’ocupava de l’ideal de llibertat individual. L’ideal de comunitat política, París el va desenvolupar a través de la planificació i dels dogmatismes ideològics, que no deixen de ser intents de substituir Déu, mentre que Londres impulsava l’ideal de llibertat a través de la propietat privada i el comerç. Així es pot dir que París va donar l’Estat del Benestar i el Berlín Nazi i que Londres ha donat Nova York i Lehman Brothers.

Quan es diu que Holanda se n’ha sortit millor que Catalunya, a banda d’ignorar la demografia, no es té en compte que els holandesos són de cultura protestant i que encaixaven millor que nosaltres en el materialisme que s’ha anat apoderant d’Europa des de la guerra de successió. No és casualitat que Flandes, la part catòlica d’Holanda, es trobi avui com Catalunya reclamant un estat propi. Com explica George Friedman a The Next Decade, el gran problema d’Europa és la manca d’un propòsit moral comú. Cap civilització s’aguanta només sobre el benestar material. Sense una mística política no es pot demanar als ciutadans que morin per defensar un sistema i sense capacitat militar no hi ha poder profund. Em fa l’efecte que, si és possible una mística de l’Euro, no hauria de ser difícil de fer-la passar per casa nostra i que a mesura que avanci el segle, la resistència de Barcelona el 1714, defensant unes lleis de 700 anys i uns ideals de llibertat més actuals que els dels exèrcits que la van batre, apareixerà com una cosa cada cop més assenyada.

Alguna cosa deu voler dir que l'últim gran temple d'Europa s'estigui construint a Barcelona.

Vull dir que la condició d'un home no es pot deslligar de la seva condició nacional, però de cap manera tampoc no s'hi pot sotmetre. En un país que protegeix tan poques coses com aquest, tothom hauria de poder fer els seus equilibris per salvar allò que consideri oportú. Hi ha escriptors que per fundar una família en condicions, o per pagar les infermeres dels seus pares, han cregut que havien d'escriure en castellà; n'hi ha d'altres que per no pagar aquest preu han acabat sent professors de llengua o s'han dedicat a d'altres coses. Cadascú paga el preu de les seves decisions i si tens fills entrada la quarantena es dóna per entès que no ho fas per capritx ni per inèrcia.  

Els qui s'escandalitzen amb Quintana haurien de posar la força a lluitar perquè cada cop menys catalans hagin de justificar les contradiccions que accepten de tot cor amb arguments superficials. Als qui critiquen Quintana potser els manca força per perseverar, o potser li envegen la branca castellana per la qual s'escapa de l'ocupació, sense embrutar-se com alguns catalans de socarrel que trafiquen amb les febleses del país encara que a casa parlin l'idioma nacional. Jo em sembla que abans de parlar als fills en castellà preferiria no tenir-ne -excepte esclar, potser, si la mare fos una bella señorita andaluza explosiva i amb moltes terres. Però estic content que el fill d'un guàrdia civil s'hagi fet famós cantant en la llengua del país, i últimament hagi arribat a la conclusió que ens cal la independència. D'altra banda, és evident que si no fos pels pares que eduquen els seus fills només en català Quintana no seria tan famós, ni Sopa de Cabra un grup tan recordat. Però allò que és un honor no pot servir per passar comptes.