El canvi (Avui)

Tots els experts que vaig llegint coincideixen que no sortirem d'aquesta crisi sense haver experimentat un profund canvi de paisatge. La cosa va per llarg, diuen, potser 30 anys, però canviarem la manera de consumir, de treballar, de relacionar-nos; fins i tot és possible que puguem canviar algunes banderes. Més que una crisi, ja es veu que això és un part, i hem de pensar que tota aquesta destrucció és creativa, encara que resulti dolorosa.

En les èpoques de crisi és quan s'inventa més, perquè res no fa rumiar tant com la mancança. Per això fa unes setmanes deia que l'atur era una solució perquè ja no podrem tornar enrere i com més ens aferrem a les estructures del passat més grossos es faran els problemes. Entre final del segle XIX i primers del segle XX la societat burgesa va deixar pas a la societat de masses, i cap burgès, ni cap polític, ni tan sols Ortega i Gasset, que era un torero, no va poder evitar-ho. Pensem en el cotxe, que va ser el gran tòtem dels països avançats: el cotxe va substituir el cavall enmig de canvis dolorosos i dues guerres mundials, però avui ja representa poca cosa al costat de l'ordinador portàtil.

Quan la humanitat canvia de pell, els polítics poca cosa poden fer, a banda de posar-hi imaginació i donar exemple. A tot Occident hi ha una lluita entre els polítics i els diners, perquè quan li pots penjar el mort a algú sempre és més fàcil conduir la massa. Si la vella transició espanyola es va fer amb soroll de sabres, la nova transició es farà amb amenaces de fallida financera, per això hi han posat Rajoy, que és com un placebo, i les eleccions tenen aquest aire d'autonòmiques.

A Espanya l'únic polític que realment podria manar és Aznar, igual que en temps de Suárez en part manava Franco. L'exèrcit no compta com abans, però Aznar y sus muchachos defensen el que volen i no juguen a tres bandes. Per sort, de moment no es poden pagar la seva idea d'Espanya, o aparèixer a primera fila. Seria una llàstima que els catalans acabessin sacrificats altra vegada, com el 1978, enmig del foc creuat entre la dreta i l'esquerra.

Comments

[Jordi Ainaud]

Vila, tal com van les coses, salvar-se no és fàcil: és impossible. El desbocament de l'economia financera s'està carregant l'economia real, cosa que, per cert, Eric Hobsbawm ja temia en el llibre que vostè esmentava al seu post anterior. D'altra banda, no coincideixo amb la seva apreciació del segle XXI com a segle de la reivindicació de l'individu: ja fa dos-cents anys que, en el terreny ideològic i polític, es vol posar l'individu al centre del món, des del Romanticisme (tot i que vostè no tingui afanys romàntics), passant per filòsofs com Stuart Mill o Nietzsche, fins a arribar a polítics com Margaret Thatcher ("They're casting their problem on society. And, you know, there is no such thing as society. There are individual men and women, and there are families"). Les masses, pobretes, tenen mala premsa, per culpa del comunisme, el feixisme, el consumisme i fins i tot les armes de destrucció massiva. Però la nostra economia es basa en les masses, ai las, per molt que aquí la gent en renegui. I l'autoritarisme ho ha entès molt bé, i per això progressa a la Xina (el cas de Rússia és més complicat). En canvi, a Occident, com conjuguem una economia basada en les masses amb una ideologia que ho aposta tot a l'individu fins a extrems perillosament egoistes? Al final ja veurà que, com deia fa uns mesos al WSJ Nuriel Roubini, http://online.wsj.com/video/nouriel-roubini-karl-marx-was-right/68EE8F89-EC24-42F8-9B9D-47B510E473B0.html Marx tenia raó i el capitalisme es pot acabar autodestruint. Estem vivint, com diu la famosa maledicció, temps molt interessants.

[enricvila]

Molt ben explicat. Hobsbawn tb era una mica comunista. La cosa aquí és que per primera vegada a la història hi ha la base material per posar l'individu al centre i la necessitat de fer-ho. Naturalment, pot ser que guanyi l'eix del mal, el que combina l'autoritarisme i el progrés, ka ha passat altres vegades, començant per 1714. O a Roma o a Atenes. Sempre hi ha un moment que els dolents guanyen. Esperem que no sigui aquesta vegada

[enricvila]

Encara més: l'error és oposar l'individu a la massa. L'individualisme només té sentit per l'existència de la massa.