Esbós per una novel·la rosa (V.II)
Sunday, November 13, 2011 at 06:07PM - Ningú no m’ha follat mai tan bé com tu, em va dir la Natàlia, un dels últims dies que ens vam veure.
- Oh esclar, pensava jo. Perquè ningú no hi ha posat mai tant l’ànima. Ja em diràs tu qui més hauria pogut vèncer, ni que fos amb unes victòries tan efímeres, la teva reticència a creure en l’amor. He passat per damunt de tots els cadàvers, de totes les desgràcies, de tots els nòvios i els amants, de tots els trucs i els menyspreus que has posat entre nosaltres. M’ho he menjat tot com un lleó i m’ho continuaré menjant fins que et rendeixis o deixis d’importar-me. Jo sóc un mascle fecundador i tu una femella fundadora i si no puc posar dins teu la llavor d’una nissaga d’homes lliures com a mínim miraré de deixar-te a bon port, perquè puguis arribar allà on tu vulguis sense que el llop se’t mengi pel camí. M’hauràs d’adorar d’una manera o altre, caputxeta. Cada cop que fem l’amor mato un fantasma del teu passat; amb la meva tranca, que és com una vareta màgica, destrueixo els maleficis que pesen sobre teu i així t’asseguro una vida nova.
Queda clar que si algú connectés el meu cervell a un altaveu la gent que diu que parlo massa valoraria més l’esforç que faig per contenir-me. Però tot això ho escric per dir que, sobretot els últims anys, em vaig mantenir sempre fidel al guió. Ni tant sols en els moments que em va cremar més el desig, o em va pesar més el buit, li vaig fer mal o em vaig deixar fer mal sense voler. Estimar-la era una manera de treballar la voluntat, de descobrir el món que hi ha més enllà del bé i el mal, d’aprofundir en l’intel·ligència, és a dir, en l’amor.
La primera vegada que vam sortir ella m’acusava de ser un monstre fred, irritada de veure que no aconseguia fer-me perdre el control; després vaig entendre que no era la meva fredor el que l’indignava sinó que els seus trucs no funcionessin. Això, que l’enrabiava com una criatura, em va fer adonar que no havia sortit dels petits límits del meu món. Tot i els petits problemes que m'havia buscat, no havia travessat encara cap frontera. No era un monstre fred, sinó un monstre insensibilitzat per la insipidesa d’un ambient on tothom vivia acollonit i es posava la bena abans de la ferida.
Em vaig treure l’armadura per salvar-nos a tots dos. Volia demostrar-li que no ens calia anar tan protegits. Volia que m'ajudés a tòrcer aquest orgull d'esclau que ens impedeix pensar en gran per por de fer el ridícul. Quan t’han humiliat durant molt temps tendeixes a sentir-te humilitat per qualsevol cosa i et protegeixes, i com més et protegeixes per por d'una humiliació futura més engabiat vius en la humiliació passada.
Volia aprendre a obeir-la i, obeint-la, que ella pogués aprendre a manar. Volia aprendre a humiliar-me sense perdre la dignitat, per poder sotmetre’m sense por a allò que és autènticament gran. Volia aprendre a obeir, però també a filar prim per salvar-la de la seva intel·ligència i dels seus trucs, i salvar-me a mi de la meva ingenuïtat. Volia fer-li de mirall, atès que ella era el meu millor mirall. Intuïa que un home que no és capaç d’obeir, que no se sap sotmetre a res, al final perd l’interès per tot, i que una dona que no sap manar, a la llarga es torna folla o depressiva.
La Natàlia potser no hi tocava gaire, els amics no paraven d’insistir-hi, però com a mínim era interessant. Aquestes noies que es pensen que poden dirigir la seva vida com la meva mare ha portat sempre la casa són entendridores –aquell perfeccionisme, aquell entusiasme-, però si t’has despertat del somni, només pots aspirar a tenir-hi una relació cínica i el cinisme és el salfuman de l’esperit, a la llarga ho mata tot, tard o d’hora es beu la força que tots necessitem per guardar una mica de puresa intacte dins del cor.
La Natàlia era difícil de domesticar però tenia un cert sentit artístic de la vida, i com que buscava la puresa de les coses no me’n deixava passar mai ni una. Sempre que podia em feia mal, cada demostració meva d’amor era corresposta, al cap d’un temps, d’una ganivetada. De vegades no tenia l’habilitat d’esquivar-la, però sempre sabia que vindria, per això seguíem estimant-nos. Mentre jo l’ajudava a confiar en la imperfecció de l’amor, ella posava a prova, amb la seva resistència, la fe que jo tenia en ella. Si acceptava d’obeir-la m’ordenava bogeries i si anava a la meva m’ho retreia. D’aquesta manera tan sàvia, mentre la meva vareta màgica l’ajudava a desfer-se del passat amb cada orgasme, ella anava matant a cops de coltell les pors que m’havien dut a equivocar-me .
Els primers anys, tot això era una intuició fosca i mal definida, i aixecar-se després de cada decepció no era fàcil. Hi havia dies que era un gladiador tastant la pols i d'altres un pobre ocellet arrossegat per un torrent d’aigües salvatges. Probablement hauria pogut agafar-me a una branca i saltar a la riba, però la prioritat no era salvar-me no volia pas deixar el riu. Volia arribar al mar, volia viure allò fins al final. Tenia un amic que sempre em deia: “però que no veus que al fons només hi trobaràs merda?” Doncs menjaré merda, pensava, vull sortir del fons del pou com superman, després d’un silenci angoixant d’aquestes que es fan eterns i amb música d’orquestra.
Així, com més creixia la meva obsessió per ella, amb més passió hi tirava llenya. Era com un bruixot convocant monstres i fantasmes per posar-se davant dels seus propis encanteris. Era Cristòfor Colom el dia que la tripulació el va avisar que s’havien esgotat la meitat dels aliments i que si no feien marxa enrera corrien el perill de morir de gana. M’era igual anar de bòlid, que la Natàlia em xuclés tota l’energia, que hi hagués dies que ni tant sols tingués ganes de viure, volia descobrir Amèrica. Si la felicitat és l’absència de por, treballava per la felicitat dels dos. No m'ho deia així, esclar, perquè els motius de les coses que fem bé no els podem veure fins que la passió no es refreda, però era això el que pensava: “Quan s’acabi, tots dos sabrem què és l’amor, i això dóna força i coratge per fer el que vulguis.”
Reader Comments (11)
Quin rotllo!, dedica't a escriure sobre geopolítica, història, ciutats i periodisme, que ho fas molt bé i tens idees molt suggeridores, i deixa de banda la literatura del jo sentimental i emotiva, que no aporta res.
Gràcies pel consell i la sinceritat. Això tb em permet de dir a mi que escriuré tants articles sentimentals com em surti de la fava. A tu no t'agradarà llegir-los però a mi m'encanta escriure'ls.
A mi m´encanta llegir-los, així que continúa escrivint-los siusplau (si és que et surten de la fava, és clar!)
12 Històries d'amor. Sundance Channel. La monstruosistat de les intriges femenines. La buidatat de l'introspecció.
:)
No ho coneixia m'ho miraré. Merci!
Enric, jo també prefereixo de llarg la teva geopolítica, però bé. El que sí que et vull dir (i que ja et vaig dir fa molt de temps però no em vas fer gens de cas) és que miris de fer els femenins neutres amb "A". Per exemple, en aquest text d'avui:
d'una manera o altra (has escrit altre)
puresa intacta (has escrit intacte)
Això ho fas sempre, i és fatal.
Per la resta, et felicito.
Joan
Ho he deixat a la primera frase, la paraula follar m'ofèn. Per grollera.
Hahahaha! Au passa
Jo també opino que Quin rotllo!. I sóc el teu fan número u, i ets un crack, el millor, i no ens mereixem els teus escrits del nivell que tenen, i he llegits tots els teus llibres, i estàs a anys llum de qualsevol escriptor, i bla, bla, bla . Però quin rotllo, Enric. Segur que aquest escrit és teu????
Doncs a mi aquest escrit m'ha agradat. L'he copiat, enganxat i imprimit perquè el vull llegir amb més calma.
El text té un punt desgavellat, però jo crec que això li dóna encant, com d'aproximació imperfecta a una qüestió sobre la que, poc o molt, sempre anem a les palpentes. I dit això, m'adono que ja el mateix títol comença amb la paraula esbós, ho sigui que tampoc cal ser tan primmirat.
T'animo a què continuïs per aquest camí.
PS. A mi la paraula follar no m'ofèn, però també penso que no acaba de quedar bé. No entraré en la polèmica de si hauries de posar cardar o no sé què. Entenc que hi ha conceptes sobre els que és difícil trobar la paraula catalana i justa, però jo crec que una de les missions de l'escriptor és aquesta: flexibilitzar i crear llenguatge. I arriscar.