L'Europa comercial (Catalunya Oberta)

Vinc de llegir un llibre del Joaquim Albareda titulat El cas dels catalans. La conducta dels aliats arran de la guerra de Successió (1705-1742). És un llibrot editat per la Fundació Noguera amb aquella aparença dels llibres acadèmics, que sembla pensada per espantar el personal o fer-li venir son. Tot i que sembli infumable, és un llibre amè i recull una colla de documents interessantíssims sobre la guerra de successió i la situació geopolítica de Catalunya en l'Europa del segle XVIII.

Una de les coses que hi he descobert és que Leibniz, un dels autors que Josep Pla citava més en els seus articles de postguerra, era un austriacista intransigent, autor d'un pamflet titulat The Peace of Utrech Inexcusable. El pensador i matemàtic alemany, considerat per molts "l'últim geni universal", creia que els borbons eren uns tirans que només sabien governar a l'otomana. Leibniz estava convençut que els dos grans perills d'Europa eren els borbons i els turcs, i que la llibertat del continent només podia ser preservada per les potències comercials: Anglaterra, Holanda i Prússia.

Del que explica l'Albareda s'entén que els francesos volien una monarquia universal, mentre que els anglesos, els holandesos, els alemanys i els catalans pretenien un mercat universal, és a dir una globalització econòmica avant-la-lettre. En aquesta guerra, Catalunya no se la va jugar per poc, com sovint es dóna a entendre. Hi havia una visió del món i tot un pla de recuperació del Mediterrani, de liberalització del mercat d'Amèrica i d'impuls del parlamentarisme. La guerra de successió va ser una guerra entre dues dinasties, els Borbons i els Habsburg, però també va ser una guerra entre dues concepcions de la política, la que parteix de l'organització de la massa i la que parteix de la llibertat de l'individu.

Si arribem a guanyar aquella guerra no tant sols la nostra història, sinó la de tot Europa, i fins i tot potser la de Sudamèrica, hauria estat diferent. Vam perdre i vam pagar amb les nostres llibertats l'acord entre les potències mercantilistes i l'estatalisme burocràtic de París, tan mal copiat per Espanya i després per la Itàlia unificada. Si la guerra freda entre Rússia i els EUA va mantenir Franco al poder,  la rivalitat entre França i Anglaterra va mantenir els borbons a Espanya, fins i tot quan a París ja els havien tallat el coll. L'Europa de Leibniz,però, també va pagar-ho, perquè les guerres napoleòniques, el complex d'inferioritat alemany i les dues guerres mundials del segle XX són filles de les lògiques polítiques i la concepció de les nacions que es va imposar en aquell conflicte.

Ara que tothom demana als alemanys que liderin la Unió Europea sense complexes no puc deixar de pensar que les seves reticències venen del fet que Berlín encara pensa en clau francesa i que Prússia, la gran Prússia pervertida per Hitler i el nacionalisme de París, cria malves, mentre que els holandesos i els anglesos ja no pinten res al continent. Que els líders de la UE es mirin el món i el seu passat des d'una tradició política que no és la seva no pot ser bo. L'universalisme francès ha fet els drets humans, d'acord. Però resolt això -que potser no hauria calgut afrontar en un continent amb més mercat i menys fronteres-, que se n'ha fet de la via comercial europea ara que caminem cap a una economia cada dia més global?

Si jo fos president de Catalunya recordaria això cada dia a Brussel·les. Recordaria que Europa s'ha fet a partir de la tensió entre la febre comercial dels països marítims i la febre organitzativa i centralitzadora dels països interiors. Recordaria que la tradició comercial ha donat, si es repassa la història, més estabilitat, més llibertat individual i més riquesa que els països burocràtics, però que la tradició burocràtica i centralista ha hegemonitzat el continent. Recordaria que, en aquest equilibri, Catalunya és una baula feble però una baula important, com ho demostra la desastrosa situació del Mediterrani,  la crònica ineficàcia de Madrid per dirigir Espanya i la inhibició dels anglesos amb els assumptes europeus. Fins i tot remarcaria que el lideratge alemany i la regeneració d'Europa passen per la independència de Flandes, Escòcia i Catalunya, però sobretot, sobretot, per prendre consciència que Dalí no s'equivocava quan deia que el melic del món està a Europa, exactament a l'estació de Perpinyà.

Comments

[Marc]

Enric, molt bo l'article, pero l'enllac no funciona. He hagut d'anar al web de la fundacio per llegir-lo. De debo, molt bo.

[els locals]

Ostres! ;)

[Àlex]

He trobat de molta qualitat l'article, especialment els arguments dels paràgrafs finals. Felicitats !!