Els purs

Aquests dies penso molt en la cara que deuen fer alguns professionals davant els nomenaments que va fent el govern de convergència. Jo per això vaig baixar expressament de Nova York per votar el senyor Laporta. Calia conservar una base de puresa, que és la llavor de l’art i de la saviesa, que és la mare de totes les virtuts. Un país que denigra l’anhel de puresa és un país que té mala solució. Això també funciona a nivell individual i els anglesos tenen un insult per explicar-ho que utilitzen a tort i a tret. “Bastard” serveix per designar el ric ventall d’invertebrats que no tenen res a defensar més enllà d’ells mateixos. En els països sans la gent creu en poques coses però hi creu profundament, així s’eviten discussions superficials i es pot anar per feina. A Catalunya, la puresa es denigra perquè posa en evidència la xerrameca de la majoria, però són els purs els que aguanten el país i paguen el preu de les tensions.

Quan Maragall va arribar a la Generalitat onejant la bandera del canvi els intel·lectuals socialistes van veure esgarrifats com el PSC havia de donar peixet a Esquerra i fer una política neoconvergent. Ara veurem una variació d’això. Veurem que convergència dóna peixet al PP i fa una política neosocialista. Com que l’autonomia està pensada per tallar d’arrel tot ideal abans no tingui temps d’agafar força i desenvolupar-se, el debat polític sempre mor en una empastifada i el país té aquest aspecte de jardí ple de males herbes. Esgotades les possibilitats del debat esquerra-dreta, ara els partits treuran suc del conflicte amb Espanya; però no ho faran amb l’ambició i la fermesa dels polítics flamencs; ho faran improvisant i sense sortir del folklorisme -perquè l’objectiu és continuar vivint de la derrota, per això els purs molesten.

Com diu un amic meu, el problema de Catalunya és que “els bons s’han tornat bojos i els que estan bé del cap estan tots corromputs.” Aquesta és la situació que Mas ha de gestionar. Podria passar que, a còpia de bombardejar el seu espai electoral per donar una imatge de moderació, a CiU li passi com al PSC, i que es trobi que ha cremat les seves forces quan realment les necessiti. És la història de Catalunya. A Companys i a Cambó els va passar el mateix. L’error de Montilla va ser creure que podria assaltar l’arca de Noé en la qual viu refugiada l’elit del país sense lligar-se a la sort de l’independentisme. L’error dels espanyols és oblidar que, amb deute o sense, la Generalitat serveix per tranquilitzar la consciència dels catalans i controlar les seves elits.

L’independentisme de vegades sembla que no pinta res perquè no té prou força per capgirar la situació, però és l’única força política real que té el país. Per això ERC i el PSC s’han destrossat mútuament i per això hi ha el perill que CiU acabi devorada pel mateix equilibrisme que l’ha fet créixer. De moment, ja veiem que la Camacho reconeix que el català i el valencià són el mateix. A mi no em costa d’imaginar una Camacho ballant sardanes i aspirant a tenir 40 diputats. De vegades em fa l’efecte que CiU s’està posant la dutxa de gas al lavabo de casa. D’altres penso que, gràcies a la pressió dels purs, els espanyols de Catalunya tard o d’hora només són reconeguts com a espanyols a casa nostra.

Com ja he dit moltes vegades, vénen anys díficils i se’ns acaben les excuses. CiU calculava que podria extorsionar l’estat i ara es troba afrontant la situació oposada. Hi ha una lliçó que es repeteix en tots els conflictes: mai no són les febleses de l’adversari les que et donen la victòria, sinó el que tu fas amb el que tens per defensar el que creus. Això és el que no van entendre els nazis, ni els republicans espanyols, això és el que de vegades perden de vista els jueus, i això és el que els catalans oblidem des de fa potser una mica massa.