Serfs i senyors (Rac 1)

Em fa l’efecte que quan els historiadors estudiin la nostra època es faran un tip de riure amb la fe que hem posat en el progrés i els fums de superioritat amb què ens mirem l’edat mitjana. Diran: pobrets, es pensaven que eren més lliures i només vivien més sedats. Ara descobrim que haurem de pagar més i treballar més amb la irritació de l’adolescent que veu interrompudes les seves fantasies sexuals pel despertador del dilluns al matí. Ahir el Times duia a la portada la notícia d’uns pisos que s’han posat a la venda a Londres als preus més fabulosos de la història. Molts dels compradors són senyors del petroli, que volen tenir vistes al Hide Park. Sembla que el món es feudalitzi però en realitat sempre ha estat més o menys igual. Hi ha èpoques de vaques grasses i èpoques de recessió i, com és lògic, els que manen són els últims a pagar. Quan era petit es deia que vindria el cotxe d’aigua i encara espero. Com que el govern necessita diners, i ha de fer la vista grossa amb l’economia sumergida, treu suc als impostos fàcils de recaptar. Per això el preu de la gasolina va batent rècords, tot i que el petroli és més barat que fa uns anys. És cert que Zapatero podria haver deixat els diners a la butxaca dels consumidors. Però això demanaria un clima de confiança que no existeix. I malgrat que potser seria bo per l’economia, segur que no seria bo per ell. Perquè ara el seu futur depèn del deute que presenti al final de la legislatura i de quedar bé amb els alemanys.