El nacionalisme invisible (Catalunya Oberta)

Vaig llegir en el llibre Postwar, de Tony Judt, aquest historiador recentment traspassat al qual la mort ha donat un vernís de fama, que França no va reconèixer oficialment la seva participació en l'extermini jueu fins a l'època de la presidència de Jacques Chirac, és a dir, ara fa dos dies. També a Holanda, diu Judt, el discurs sobre la II Guerra Mundial va resistir-se durant molt temps a donar carta d'especificitat a la repressió que van patir els ciutadans jueus sota l'ocupació nazi i, malgrat l'impacte dels diaris d'Anna Frank i l'explotació que se n'ha fet, oficialment la tragèdia dels jueus no va ser reconeguda com un cas a part fins el 1995.

A Polònia, fins a la caiguda del règim comunista, el milió i mig de persones exterminades a Auswitch eren presentades a la llum de la nacionalitat que constava en el seu passaport. Els turistes eren passejats davant de dentadures, rellotges, flocs de cabell i d'altres pertinences privades de suposats polonesos, alemanys, holandesos, italians; no eren informats que el 90 per cent del milió i mig de morts eren jueus. Es devia considerar superflu.

Durant molts anys, a Europa va ser normal denunciar els camps de concentració alemanys sense fer esment dels seus hostes més nombrosos i soferts. És significatiu que els primers llibres de Primo Levi fossin rebutjats per les grans editorials del continent i que només a Alemanya tinguessin un èxit important. Irònicament, els progroms que va viure la Polònia de postguerra contra els jueus supervivents són tan poc coneguts com les brutals expulsions que van patir les comunitats d'alemanys instal·lades fora del seu país. Una anècdota que trobo molt bèstia però extraordinàriament il·lustrativa és la manifestació que es va organitzar al districte 4 de París contra un jueu que el 1945 va tornar reclamant un pis de la seva propietat.

Pensava en tot això aquests dies, després de llegir a la premsa l'última pallassada del líder de Ciutadans Albert Rivera. No pretenc comparar el cas dels jueus amb el cas dels catalans sota el franquisme o la dictadura de Primo de Rivera. No obstant, en la mesura que la brometa de Rivera és il·lustrativa de la manera com Espanya afronta la seva història, les comparacions amb la manera com la resta d'Europa ha afrontat la seva surten soles. Encara que el segle XX tingui, a cada lloc, els seus fantasmes particulars, la gravetat del cas jueu i la força amb què posa en evidència la cara fosca del nacionalisme d'Estat, té l'aventatge que serveix d'exemple general. Seria llarg d'explicar, però, en gran part, l'antisemitisme europeu va canalitzar el ressentiment acumulat pels mètodes etnocides dels vells estats nació. El va canalitzar i ha posat les bases per curar-lo, en la mesura que el record de l'holocaust ha fet del rebuig a la idea d'extermini i al recurs de la violència contra pobles i minories indissolubles, un dels fonaments de la nova identitat del continent.

Com diu Judt, Europa s'ha plantat al segle XXI amb l'experiència necessària per tornar a liderar el discurs dels valors universals. El cofoisme nord-americà després de l'enfonsament de la URSS, ha donat al procés d'integració europea un valor inesperat. Els errors de lideratge que els Estats Units ha comès els últims anys han fet recaure sobre el model europeu grans expectatives -probablement una mica exagerades. Desgraciadament, però, com diu Judt, el segle XX encara pesa massa a Europa. El passat encara és massa una excusa per moralitzar, per abandonar-se a les complaences del pessimisme o del relativisme moral, més que no pas una eina de coneixement per comprendre el món d'avui i actuar-hi amb decisió, com fan els nordamericans.

Això es veu molt bé a Espanya, on les presses per oblidar han portat fins a l'extrem aquesta tendència continental a utilitzar la història com una forma d'esnobisme, més per marcar distàncies amb el passat i envernissar els discursos que no pas per comprendre el present i apujar el nivell de les discussions. Que Rivera pugui comparar la política lingüística de la Generalitat amb el franquisme com ja s'ha fet des de Madrid tantes vegades és la mínima cosa que pot passar en un Estat que no ha jutjat cap dels seus criminals del segle XX; o en un país on els mateixos que converteixen Garzón en màrtir de l'antifranquisme són els que van legitimar la transició i van callar quan aquest jutge detenia independentistes vulnerant l'Estat de dret. La brometa de Rivera fins i tot podria acabar tenint sentit com argument. No debades, l'estudi del nacionalisme espanyol i de les seves obsessions continua essent –per sorpresa d’alguns historiadors de fora- un vast desert, tot i les proclames a favor de la democràcia i la llibertat que se senten cada dia.