Llum i democràcia

La pujada de la llum no afavorirà pas les polítiques anticrisis, però era una cosa tan previsible com el nomenament de Mascarell. Diguem que és una d’aquestes fatalitats que no es poden evitar, que responen a engranatges  consolidats, a l’inèrcia dels anys que ens han dut fins on som ara. Ens trobem en un temps de transició on els morts fan cara de vius i els vius encara no se sap si viuran prou anys per poder canviar alguna cosa. En el sector de l’energia, els problemes de base que contaminen la política es veuen molt bé. A tot el món passa que els països que van sobrats de matèries primeres no tenen consum intern, mentre que els països que tenen una demanda interna forta no tenen matèries primeres. Espanya no és especial perquè consumeixi més energia de la que produeix. El que fa Espanya diferent és que els Estats amb cara i ulls, com ara França o Alemanya, tenen una cosa que es diu política energètica nacional, que els ajuda a expremer els recursos amb eficàcia. Aquí, com que pretenem produir l’energia a l’estil medieval, amb sol, vent i aigua; com que tothom s’omple la boca parlant de nacions però encara és hora que algú elabori un Pla Energètic Nacional -espanyol o català; com que tothom va pel seu compte però la unitat de la pàtria és sagrada; en resum: com que els discursos es barnissen de poesia i els problemes no es plantegen d’una manera honesta i decidida, l’energia ens costa un ronyó i part de l’altre.  Aquest any vinent, faci’n-me un favor: quan obrin el llum pensin en la relació que hi ha entre la factura que rebran i la feblesa de la nostra democràcia.